jordi bayona

Jo em deman si avui hi ha res que celebrar a Eivissa com per que el Govern al complet, amb el seu president al front, hagin llogat tot un avió per celebrar a les totes, a la major de les Pitiüses, el Dia de les Illes Balears.

Evissa viu moments convulsos per mor d’una encaparrotada dels seus governants del Consell i del propi Matas. Perquè menyspreuen les veus que s’alcen contra els projectes d’autopista? Perquè no es volen seure, dialogar i pactar? Ells juguen a la confusió i a la manipulació però la realitat és que no hi ha ningú que digui “no volem que es millorin les carreteres”. Perquè, com és natural, hi ha un altra manera de fer carreteres, més respectuosa amb el medi, amb la idiosincràsia illenca, a la mesura de les persones i amb els mateixos nivells de seguretat.

A més... saben els ciutadans què costarà aquesta caparrudesa i prepotència? Una milionada d’euros. Francesc Antich va proposar fa dos dies que si s’assolia un consens sobre un nou disseny d’aquestes carreteres serien incloses en el Conveni de Carreteres i les pagaria íntegrament l’Estat. Els ciutadans de les Illes no pagarien ni un euro!

Idò no: s’enfoten d’endeutar aquest país de tots. Consenten que milions d’euros se’n vagin a un altra banda per tal de no seure’s i pactar. Prefereixen dir, com ho fa Jaume Matas, que tot és cosa de quatre moixos radicals.

I després es demanen perquè la gent no vol celebrar res a Eivissa amb ells...!

“Diario de Ibiza” publicà diumenge una entrevista amb el President Matas. Va ser una peça periodística d’alt nivell, perfectament conduïda pel seu director, Joan Serra. Pel primer mandatari de les Illes, el problema que es viu a Eivissa amb les autopistes “es un problema de comportamientos radicales, violentos, en contra del Estado de derecho”. Creu que, amb tot aixó “se està activando una bomba de relojería” i que “es una lucha contra la democracia” I de passada diu als milers de persones que es van manifestar que, quan acabin les obres, tothom estarà d’acord amb les autopistes”.

És notori el procés de simplificació i criminalització en la visió del problema per part del nostre president. Jo li demanaria que reflexionés un poc perquè per ventura la realitat sigui un poc més complexa. No sé com hauran caigut aquestes paraules als milers de manifestants...

Per altra banda, poca sorpresa quan diu que la culpa de tot aixó la té el PSOE, “que no quiere que se hagan carreteras”. Tothom sap que, en aquests casos, el president pinta amb el pinzell gruixat i només l’interessa la “caça major”.

El que sí m’ha cridat l’atenció és la voracitat cap el misser que defensa als expropiats, de qui diu que “és un abogado implicado políticamente, que no es neutral”. I jo em deman si en Parera, advocat den Matas als casos Mapau i Bitel era neutral. És més... és neutral el propi Matas? Per favor...!

El que passa és que seguim amb aquestes ganes irrefrenables de voler tallar d’arrel qualsevol discrepància, ja sigui d’un misser, d’uns expropiats, d’un partit polític, de milers de manifestants.... o un simple “bloguer”. Que ho sé ben bé.

Aquesta manera d’entendre la política té un nom. Que cadascú se l’imagini.

Jordi Bayona

Llegesc una àmplia entrevista de Maria Umbert a “Diario de Mallorca” i tot d’una pens, veient el titular, que aquesta senyora ja comença a entendre de què va la cosa. “De nada sirve una televisión pública si no tiene público”, diu. I no li manca raó però estic convençut que és una frase que no volia dir, entre altres coses perquè la seva autora real és la directora general de RTVE, Carmen Cafarell.

De l’entrevista m’he anotat pel Blog de notes dues cosetes:

1. Els patètics equilibris que han de fer per defensar unes audiències. Resulta que ara diu que IB3 té actualment un índex de fidelització del 28 % quan fa unes setmanes Estaràs va dir que era del 45%. “El dato era del mes de octubre”, diu Umbert que, en conseqüència reconeix que va a menys i que ha davallat quasi a la meitat. També se li escapa que importants anunciants com els de la industria perfumera i juguetera no han inclós IB3 a les seves campanyes de Nadal “porque nos consideran un mercado residual al no tener una medición propia”.

2. La directora d’IB3 diu que no vol doblar les pel·lícules al català “porque no vamos a potenciar el mercado de doblaje de otros territorios” i diu que esperarà “a que en las Islas se pueda doblar con calidad la lengua pròpia”. I, per tant, les emet en castellà.

És massa gros per contestar-li. No vull perdre ni un moment més en aquesta senyora però crec que a les Illes Balears ens mereixen alguna cosa millor.

Record quan Josep Melià deia que una de les paradoxes dramàtiques d’aquest país és que els que han tengut la responsabilitat de endegar l’autonomia, mai han cregut en l’autonomia. Afegirem la senyora Umbert a la llarga llista, aplicada a la televisió pública del nostre país.

Per aquest cap de setmana de carnaval i rues deix al blog un article que vaig publicar aquesta mateixa setmana al Diario de Mallorca. Es tracta d'una peça curiosa que pot desintoxicar durant unes hores la tensió social, política i personal que ens ha tocat viure.

Sabeu que hi ha un moviment creacioniste de clara tendència dretana que vol desprestigiar les teoríes científiques de Darwin i vol posar iniciatives religioses en la creació del món. Aquesta situació m'ha permés escriure sobre una polémica en torn a Darwin que es va viure fa molt de temps i que es va centrar en un curiós licor: Anís del Mono. L'història ve a continuació. (Segueix)

Llegesc que Abel Matutes ofereix 300.000 euros de recompensa a qui aporti una prova definitiva de que alguna de les seves empreses està vinculada als grans projectes d’autopistes a Eivissa. Això és un homo!

Però jo no vull ser menys i li seguesc d’envit. El més que triplic. Jo oferesc 1 milió d’euros a qui aporti una prova definitiva de que Jaume Matas és el propietari del iot “Patrina II”, del qual en vaig fer referència en el blog d’ahir.

Com és natural ningú aportarà cap prova. Això voldrà dir que no és propietari, la qual cosa no significa que en tregui beneficis. Com ja varem veure ahir el president Matas, Aznar, Rajoy, el President del Tribunal Suprem i companyia utilitzen el iot cada vegada que volen, talment com si fos seu. I, a més, el propietari, Gabriel Escarrer, encantat.

Pel que es veu, Abel Matutes té tendència a prendre la gent per beneita.

Francament, la dreta balear prospera molt econòmicament però conserva les formes més troglodítiques. Aquesta sortida de l’Amo d’Eivissa, convocant una roda de premsa per posar damunt la taula un caramull de doblers només pot ser interpretada en clau caciquil i de menyspreu a les persones, a la cultura i a la intel·ligència.

Jordi Bayona

Llegesc en els diaris que el president Matas va navegar amb Francisco José Hernando, President del Tribunal Suprem, precisament el dia després que el mateix Tribunal Suprem decidís iniciar l’inadmissió, per raons formals, del recurs en el cas Bitel. Vaja quina oportunitat!

El diputat Toni Diéguez ha demanat explicacions al Govern sobre aquesta casualitat i Rosa Estaràs diu que no pot donar-ne cap perquè aquest fet correspon a l’agenda privada del President i que ningú té dret a saber-ne més.

El diputat va contestar que el president Clinton també va tenir un afer privat amb la senyoreta Lewinsky i que la intimitat presidencial no va impedir que actués el Fiscal General en aquest cas de relacions personals del president.

Pel que es sap, Matas i Hernando es varen passejar a bord del iot “Petrina II”. I com que el nom em sonava faig una petita investigació a Google i .... “Bingo!”.

Informació publicada a “Elmundo-eldia.com” el 8 d’abril de 2004: “Fuentes consultadas por este diario no descartaron que Rajoy, Matas y Zaplana aprovechen su estancia en Mallorca para compartir un crucero como el que realizaron el pasado mes de agosto, por aguas de Baleares, a bordo del yate Patrina II, propiedad del empresario hotelero Gabriel Escarrer”.

És fantàstic. Sense cercar-ho, deixes passar un poc de temps i surten tots els noms que toca sortir i tot acaba quadrant. Interpretar el que passa és més fàcil del que pareix.

Franco tenia un iot oficial, l’ “Azor”. Pel que es veu, Matas també té el seu. I encara que no sigui oficial ni seu, com si ho fos. Per això està n’Escarrer.

Jordi Bayona

“El colegio Everest de los Legionarios de Cristo proyecta un centro en la isla”. Llegesc i rellegesc el titular del diari amb la mateixa impressió inicial. No m’ho puc creure. No sé qui són, però només el nom ja fa por. Sona als anys durs del franquisme.

- L’altre dia el Govern ven, a preu de patató, un solar al Parc Bit perquè facin una gran escola de l’Opus Dei.

- Comencen les emissions a Mallorca de Radio Maria, dedicada exclusivament a temes religiosos

- El mateix Govern dona fons públics per construir instal·lacions i aules... als col·legis privats.

- Un parell de dies abans, Cort donava al Bisbat, pel mateix preu, un grapat de solars de Palma per construir-hi esglésies en els propers anys.

- Un suposat gran expert diu que això dels col·legis mixts és un desastre perquè fomenta la violència de gènere...

I jo em demano on som! D’on surt aquest retorn als aspectes educatius més rancis?

Mentrestant, l’ensenyament públic, famèlic, sense inversions, camí de convertir-se en gueto de classes baixes i conflictives. Fins i tot el Govern reconeix que el seu rendiment escolar és més baix que en els concertats. I com no ha d’ésser si cada dia l’enfonsen un poc més!

I tot això diuen que ho fan en nom de la llibertat d’ensenyament. Con és natural aquesta gent no té ni idea del que és llibertat ni del que és ensenyament.

L’altre vespre reb la telefonada d’un amic. “A la ràdio d’IB3 t’estan posant blau”, em va dir. Reconesc que em vaig alarmar. No per l’interès que tenen per jo a la casa, que ja el conec, sinó perquè a aquelles hores l’amic estigués escoltant aquella ràdio. Tot d’una va desfer el malentès. No ho havia escoltat. Parlava amb una persona que fa feina allà i que no té altre remei que fer-ho. Per tant, tot normal. L’oient seguia sense existir.

Aprofità per contar-me una curiositat. Per guanyar oients volen posar falques de promoció de l’estil “Jo també escolt IB3 ràdio”. Idò qualcú manda que es surti al carrer i que s’enregistri la veu de distintes persones que repeteixen aquesta frase. Bona idea. Llàstima, però, que l’enregistrador torna de buit. No ha trobat a ningú al carrer que escoltàs la radio o que ho volgués dir davant el micro. Però a grans problemes, grans solucions: ho diran les veus dels treballadors de la casa i punt. I així emeteixen les falques.

La màgia de les coses fa aquestes paradoxes. Cada vegada que emeten allò de “Jo també escolt...” és la confirmació secreta de que no han trobat ningú que l’escolti.

Però no tot ha de ser tan negatiu. Un responsable de la ràdio va donar l’altra dia una ordre d’estalvi de despesa: “Els talls de veu que s’utilitzen per fer les informacions no seran els que subministra l’Agència Efe, que ens surten massa cars. Utilitzarem els que emeteix la COPE, que no tan sols no ens costen ni un euro sinò que, a més, ens venen “nets”.

D’això darrer no hi ha cap dubte. Tot queda a casa.

Jordi Bayona

El president Matas s’ha passat els darrers dies manifestant que el PP ja té a punt totes les estratègies electorals per guanyar la majoria absoluta a Mallorca: manuals pels candidats, trobades amb batles i regidors, documents d’estratègia de com guanyar les eleccions... He sentit que parlen “d’infiltrar-se” dins la societat. Tot aixó queda molt modern, de l’estil comité de campanya electoral nordamericà.

La realitat, autèntica i cruel realitat, és molt més senzilla. Un observador del que passa als pobles m'ho explicava aquest matí mateix i posava dos cassos concrets:

1. Un conseller arriba a un poble de Mallorca i promet un caramull de coses per a la gent la tercera edat. Només posa una petita condició: que nomenin un parell de membres del PP a la junta directiva de l’associació, que seran, molt probablement, els que posaran a les listes electorals. Menja “infiltració”!

2. Un regidor d’aquest partit, quan un veïnat del poble li demana si pot construir una o altra cosa en terreny rústic li diu: “Jo no t’he dit res, pero tu fes i ja veurem..ningú t’ho tomarà. Pensa que si governen els altres no t’ho deixaran fer. Així que ja saps què has de votar”. Visca l’infiltració social!

Per tant, cap novetat en l’estratègia electoral de la dreta en aquest país. Res de sofisticacions ni de modernitats de G-10 i Grups d'Estratègia. És la de sempre. La de fa segles. La que tots coneixeu...

Jordi Bayona

Aquest cap de setmana uns amics em plantejaven el problema de la deriva d’aquest blog. Hem deien que és una pena que, poguent convertir-se en un lloc de reflexió i de corrent crítica cap a la dreta política y social, doni cabuda, en l’apartat de participació, a comentaris “que no toquen Mallorca”, quan no a insults barroers directament.

Encara que sigui un bloguer nouvingut, hi ha algunes coses que tenc clares. La gran virtut d’aquestes pàgines és que surten directament de l’emissor sense cap tipus d’interferència. En el moment que els blogs es vulguin institucionalitzar es convertiran en material estentís com són la major part dels mitjans de comunicació. La frescor incontrolada de les opinions és el seu principal valor.

Per altra banda, no descobrirem res que no existeixi en la realitat social. Si surten comentaris extravagants és que hi ha gent extravagant. No ens escandalitzarem ara perquè hi ha qui flestoma davant els nins.

Per tant, endavant cadascú amb la seva opinió, bona o dolenta, assenyada o parcial, elegant o insultant. No seré jo qui vulgui posar fronteres a la lliure expressió de la gent. En aquesta pàgina hi cap tothom.

La nostra terra i la nostra societat necessita un bany d’espontaneïtat. Cal treure’s de damunt el paparró de la convencionalitat hipòcrita que durant molt anys només ha beneficiat als poderosos, que han viscut en el confort de l’immunitat. El respecte i la urbanitat són valors cívics a conservar però no poden ser manipulats com excuses per tapar la boca.

Demà parlarem precisament de la urbanitat i les maneres de la dreta d’aquest país.

Jordi Bayona

Ahir vaig ser a Eivissa, observant la manifestació que el col·lectiu antiautopistes va convocar contra unes obres que el Govern Matas fa a la major de les Pitiüses. Amb comptades excepcions, tots els mitjans estigueren d’acord en precisar que era de les més majoritàries que mai s’havien vist.

Em cridà l’atenció la diversitat dels manifestants: joves però també gent major, pares que duien cotxets de nins, classes populars i també molta classe mitjana, eivissencs de soca-rel i també gent nouvinguda. La marxa impressionava.

Com és natural, hi hagué tot tipus de pancartes. Però n’hi havia una de molt explicativa. Era petita, un petit cartell aferrat a un pal, unipersonal, de fabricació casolana. El seu contingut era igualment auster. Quatre lletres: SENY. Res més. Amb tota la gernació que hi havia no vaig poder fixar-me amb el portador de la pancarta.

El festival d’obres faraòniques amb el qual el Govern Matas està transformant les Illes no podria trobar una resposta millor, més nostrada i, a la vegada, més il·lustrativa. Ja no es tracta d’opcions ni de polsos polítics. La gent ha trobat la resposta adequada, sense cridòries ni consignes. Senzillament, reclama seny. El seny que alguns han perdut.

Ara estic content de no haver-me fixat amb el portador de la pancarta. De fet estic segur que no la duia ningú en concret. A excepció dels que tenen interessos en la destrossa i la trencadissa, la pancarta la duiem tots.

Avui divendres i demà dissabte seré a Eivissa i no serà fàcil que pugui escriure el blog diari. Si qualcú es vol entretenir deix dues cosetes:

1.- L'anterior Blog de notes 26, amb una suculenta aportació documental.

2.- Un article que he publicat a Diario de Mallorca aquesta setmana sobre els mallorquins i els doblers. Convé airejar de quan en quan els arguments polítics. El trobareu a continuació. (Segueix)

Jordi Bayona

Abans de res, pitjau la finestreta “Àlbum” que hi ha a la dreta d’aquesta pantalla. Hi ha una sola imatge. Clicau un parell de vegades fins a obrir-la. Llegiu el que pogueu (reconec de la imatge no està molt clara) encara que amb les grans lletres ja vos bastarà.

................................................

Què vos pareix? Què ha de pensar ara qualsevol persona amb dos dits de seny quan sent dir als cappares del PP, escandalitzats fins al moll de l’os, que troben aberrant i injuriós obrir un procés de pacificació al Pais Basc.

Les hemeroteques són cruels amb aquesta casta de polítics del “tot val”. L’absència total de vergonya fa que els mateixos que s’enorgullien l’any 98 de l’inici de contactes amb ETA ara mateix cridin amb indignació contra la mateixa mesura.

Entreteniu-vos llegint el diari de llavors, el seu editorial, els seus comentaristes.... Tot el que en aquells temps era una iniciativa d’un gran estadista, ara, quan ho fa Zapatero, és aberració i traïdoria a les víctimes del terrorisme. Lamentable...

La situació en el Pais Basc, com molts d’altres àmbits de la convivència política, han de menester diàleg i tolerància. La intransigència només condueix a la confrontació i a la crispació.

Pensau que per molt que els líders balears del PP, amb Jaume Matas al capdavant, dissimulin amb somriures i copets a l’esquena, són els mateixos de l’engany massiu del 11-M, de les mentides de la guerra a l’Irak, de l’alarmisme i del catastrofisme. Els mateixos.

Passau aquestes pàgines de diari a amics i coneguts. Parlen per elles mateixes.

Jordi Bayona

Ja sé que, al menys des del Pleistocé, el suport social l’esquerra ha tingut una tendència auto flageladora irrefrenable: anàlisis rigurosíssimes, autocrítiques i, en definitiva, una inclinació latent al pessimisme històric.

Idò vos he de confessar que, amb el temps i l’experiència, jo avui som un optimista compulsiu. Tant és així que comprenc que algú ho pugui confondre amb ingenuïtat pueril.

En els comentaris que rep hi ha una certa part de progressistes que manifesten un estrany fatalisme pel que fa al canvi de la situació que vivim a les Illes Balears. A tota aquesta gent els hi proposo que, des d’avui mateix reinverteixin la tendència perquè mentre nosaltres dedicam el nostre temps a l’especulació intel·lectual sobre el nostre comportament com a col·lectiu progressista, la dreta no dedica un segon a l’autocrítica sinó que treballen com a formiguetes, amarrant vots aquí i allà, fent xarxa i condicionant el comportament irracional del vot.

Amics, proposo el canvi de chip. Comprenc que les estructures dels partits i, fins i tot les persones, de l’àmbit de l’esquerra no arribin al nivell de perfecció que desitjariem. Però si no sortim de l’espiral pessimista el que feim es posar l’estora vermella perquè la dreta cavernària d’aquest país desfili amb prepotència.

Tothom que estigui convençut de la necessitat de canvi ha d’encarar la seva estratègia com un restaurant “self service”, on la gent se serveix el plat que vol i quiespera a la taula que el serveixin es queda sense menjar.

Proposo que, en lloc de culpar les estructures socials i els desencerts d’enteniment de l’esquerra política, ens demanem la ja famosa qüestió: Qué puc fer jo pel meu país?. Proposo que facem nostre el lema de Green Peace: “Pensar globalment i actuar localment” i que arribem a crear un formigueig que pugui fer front a la dreta.

Feim nostre aquella famosa frase de Shakespeare: “El destí no està escrit en el cel sinó en la voluntat de les persones”.

Em sap molt de greu haver-me posat avui tan literari. Però crec que ja ha arribat el temps de deixar-nos de mirar la guixa, anar per feina i plantar cara, col·lectivament, però també com individus.

Demà, menys literatura i més aliment.

Jordi Bayona

Estic apreciant dins les files del PP balear una nerviada subterrània que em té desconcertat. A l’inici de la legislatura jo em pensava que per a ells seria un desfile militar, però a mesura que hem anat avançant, els núvols han ennegrit l’horitzó. Comencen a entreveure que les coses no surten com havien planejat.

Les obres públiques, les grans obres del règim, no estaran totes acabades. Podria molt bé ser que milers de veïns de Palma no degustessin els plaers de les infrastructures viàries faraòniques i arribassin a les eleccions amb el gust agre de les obres.

El neguit els hi fa perdre l’enteniment: el cas del col·legi de Santa Isabel o el Pont des Tren són exemples notoris. A Eivissa tenen muntat un gran bunyol amb les noves autopistes. Per divendres està convocada una gran manifestació en contra d’aquest obres. Abel Matutes, que tocaria estar retirat i fumant-se un puro, va de corcoll, agitat i agressiu, per tal de que la situació no li fugi de les mans.

I, per si fòs poc, el PP té una agenda judicial ben inflada. Avui el Govern ha designat una substituta de Fernando Garrido, el director general de Ports. I perquè se’n va en Garrido? Idò perquè ha tengut problemes amb la Justícia. Deu o dotze batles implicats en l’afer de Ses Salines. I dels casos que tenen a Inca, n’hi ha un que a n’en Pere Rotger li treu el son perquè jurídicament es pot complicar. I temps tendrem per comentar altres casos.

No vull acabar la nota d’avui sense fer referència a una notícia vergonyosa. No bastaven el 500 milions d’euros que el Govern ha promès a les escoles privades sinó que pràcticament “regala” un solar del Parc Bit per construir un col.legi de l’Opus. I l’escola pública... que s’espabili!

Per cert, la majoria de directius d’IB 3 que han vengut de fora duen els seus fills a la Puríssima. L’intermediació del Consolat del Mar va ser molt efectiva.

Demà, més.

No voldria que ningú quedi enganat. Efectivament, no soc neutral. I ho dic perquè amb tot aquest rebumbori organitzat sobre aquest blog, hi ha persones que em retreuen que no soc neutral. No dic ben clar: no ho soc ni ho vull ser.

Jo vaig ser un periodista neutral en la professió – que no en la ideologia personal – fins que l’any 1999 vaig treballar per Francesc Antich en aquell episodi que vaig denominar com “Els anys d’excepció” en una novel·la. De llavors ençà estic compromès en la tasca de tractar de canviar algunes coses d’aquest país. Entre d’altres, que hi hagi un país per a tots i no només pels més poderosos.

I encara aclariré més: treball en una institució del Govern de l’Estat (un Govern que, com és natural, mai pot ser neutral), en un càrrec de confiança política. Procur fer la meva tasca el millor que sé, que és perfectament compatible en defensar uns criteris polítics i socials d’esquerres. Exactament tal com ho fan metges, professors o notaris que militen políticament.

Som tan poc neutral com ho és el President Matas o la vicepresidenta Estaràs. O ells si que són neutrals?

Són neutrals els columnistes de diaris que cobren sou del Govern, que n’hi ha un parell? O ells sí que ho són neutrals i jo no?

Son neutrals els directors generals del Govern? No fós cosa que n’hi hagués un que es dediqués a publicar en un diari caricatures escatalògiques sobre un servidoret. Això si se que seria un escàndol.

Feta aquesta petita declaració de principis em propos a jo mateix deixar de parlar del que diu aquest diari empenyat en fer la més grossa campanya de publicitat de mai s’hagi vista d’un blog. Ni jo mateix em puc creure que en pocs dies hagi superat les 7.000 lectures. Deixem les polèmiques estèrils i anem per feina

Només un darrer apunt. Aquest diari publica una il·lustració reproduint el meu Blog de notes 16, que començava amb l’acudit de Napoleó, que tenia una camisa vermella perquè els seus soldats no se n’adonsassin si el ferien. Idò un comunicant m'ha fet veure que han esborrat el punt i seguit de quan continuava dient que Rajoy es posa calçons de color marró. Ho podeu comprovar. Qualcú sap que se’n diu d’això...?

Fins demà!

Fins i tot en diumenge: la campanya de promoció d’aquest blog per part d’un diari no té descans dominicial.Això és voler fer les coses bé. Jo ja no sé com els hi he d’agrair. Ja saben que em tenen a la seva disposició. Ahir varen publicar una cosa curiosa. Fent referència a aquest blog diu que “hace insinuaciones sobre su salud (la de Matas), que este diario se ha negado a reproducir por respeto a sus lectores. (?)”

Francament, no sabia que la salut del nostre president provoqués tants de perjudicis als seus lectors .¿O si?. Com sempre l’escàndol sobre la salut presidencial ha consistit en escriure coses òbvies i documentades, com vaig fer en el “Blog de notes 3”:

- Es va acubar o no es va acubar fa un parell de setmanes a la cerimònia d’inauguració d’un congrés? Ha sortit publicat en els diaris.

- S’ha amagrit o no s’ha amagrit? Ell mateix diu que un bon parell de quilos.

- Té problemes d’otorrino (oïda i conduccions nasals) o no en té? Ha anat molt de temps amb l’orella tapada i ha confessat tenir molts problemes d’audició.

- Ha rebut en els darrers temps atenció mèdica, fins i tot hospitalària o no l’ha rebuda? Ell mateix ho ha manifestat.

¿Parlar d’això es no tenir respecte pels lectors? Algun dels meus comunicants “bloguers” se sent especialment incòmode quan es parla dels problemes de salut del President? Que per cert desig que els superi totalment. Discrep amb ell però, com és natural, no li desig cap mal.

Tot aixó em du a pensar allò que molts de vosaltres ja heu dit i deixat escrit. Aquí no es tracta de més o menys respecte sinó que per primera vegada la dreta d’aquest país, tradicionalment omnipotent, no sap com ho ha de fer per tallar d’arrel un moviment crític generat mitjançant la xarxa i els blogs.

Ara la duen de jo. El que no saben és que jo puc deixar d’escriure ara mateix en el blog, però hi haurà més blogs que seguiran fent-ho. En caurà un pero n'apareixeran milers de nous discrepant, informant d’allò que habitualment no s’informa i dient les coses pel seu nom. Com va dir Salvador Espriu, “per retornar-vos el nom de cada cosa”.

El partit del Barça està ja a punt de començar. Fins demà.

Jordi Bayona

Dijous passat al matí jo era un “bloguer” novell que feia només dues o tres setmanes que m’havia iniciat de forma contínua en això d’escriure per la Xarxa. Francament, hi vaig trobar gust. Escriure a tomba oberta sense altra trava més que les pròpies limitacions era per a mi molt atractiu. El fet de que la gent penjàs alguns comentaris als meus escrits ho trobava igualment fascinant. Aquell dijous matí tenia registrades unes 1.400 lectures. Avui, dissabte vespre, en tenc 4.281. Pràcticament 3.000 lectures entres dies. Què ha passat? Molt senzill, una agressió personal i professional d’un diari de Palma secundada per el Govern i, en concret, per la vicepresidenta Estaràs. Crec que a hores d’ara tots plegats s’empenedeixen. La ferotge operació de treure’m del mig, a jo i al meu blog (algún dia explicaré alguns detalls escabrosos del que han intentat fer en aquests tres dies) ha fracassat estrepitosament. I tot gràcies al suport de tots els “bloguers” – alguns amb noms propis com Manel, Torró, Bloguicida o l’amic Grosske – i de molta gent que no està disposada a que els poderosos de sempre es carreguin un espai de llibertat com el que dona la Xarxa. Ja és mitjanit, estic cansat i no gaire inspirat de prosa. Demà, però, seguiré amb vosaltres compartint l’orgull de discrepar i poder-ho fer cara alta.

Alguns comentaristes d’aquest blog m’animen a “cantar”. “Venga Jordi, conta-ho tot”, em diuen. Alguns fan fins i tot referències precises a un cunyat de Jaume Matas, a qui no tenc el gust de conèixer. Jo estic molt agraït del suport que milers de persones han manifestat a aquesta pàgina durant els tres darrers dies, però els hi vull dir una cosa.

Fa trenta anys que exerceixo el periodisme a Mallorca. Amb encerts i desencerts he defensat sempre un periodisme seriós i equilibrat, valent però amb dades sòlides. Per tant ara, a les velleses, ja no ho paga canviar d’estil.

I diré més: per saber què està passant basta amb interpretar signes que estan davant però que sovint passen desapercebuts. Jo no puc publicar res de cap cunyat de Jaume Matas però he llegit coses del seu entorn familiar. Sense anar més enfora un cronista del suplement “Brisas” publicava fa unes setmanes que el President havia confessat feia uns dies que a la seva mare li havia tocat la grossa de la loteria de Nadal, fa uns anys, quan el premi va caure al Coll den Rebassa. Justament ho explica ara. I que la família Matas a Madrid viu a un número senar del Carrer Goya, en un apartament que es pot comptar en centenars de metres de superfície tampoc m’ho he inventat jo. I que ara s’ha comprat un casal al carrer Montenegro de Palma també ho he vist escrit en els diaris. Pel que es veu, als Matas els hi bufa el vent de popa. Aixó és una realitat. Tot això són signes que estan aquí davant i que cadascú tregui les conclusions que vulgui.

En definitiva, la gent no és beneita i no és necessari descobrir grans “scoops” periodístics per interpretar la realitat dels uns o dels altres. I això és el que realment els hi molesta d’aquest blog: que posant una darrera l’altre les veritats disperses s’acaba conformant una gran veritat irrefutable.

Desprès faré recompte i, demà, un altre dia.

Jordi Bayona

Aquest matí m’ha telefonat un advocat proposant-me emprendre accions judicials contra Rosa Estaràs, Vicepresidenta del Govern que ahir, en roda de premsa i davant tots els mitjans digué que l’autor d’aquest blog que llegiu utilitzava “artimañas barriobajeras, calumnias, injurias y mentiras”. L’advocat em diu que no serà fàcil que la vicepresidenta pugui demostrar totes aquestes acusacions contra la meva imatge”. Mai he estat partidari de dur certs temes a la Justícia però, en aquest cas podria ser una bona idea.

Es normal que tota una vicepresidenta de un Govern envesteixi amb aquesta ferocitat contra un “bloguer”? Crec que costaria trobar precedents a tot el món. S’imaginen a un vicepresident del Govern, el Sr. Solbes, per exemple, dient el mateix , després d’un Consell de Ministres, a un periodista que ha gosat criticar al Govern, o a un “bloguer”? Impensable.

Crec que aquest afer és important, no per un servidoret, sinó per la reacció de la dreta davant un mitjà de comunicació directa – com ara són els blogs - que no poden controlar. Si això hagués passat en un mitjà convencional, ja s’haguessin produït les telefonades de rigor per tractar d’aturar aquesta corrent crítica d’opinió. Però ara.... a qui telefona Rosa Estaràs o Jaume Matas per impedir que en aquesta pàgina es publiquin opinions lliurement? Tenen un problema.

Una darrera cosa, seguir agraint la campanya de promoció d’una diari de Palma, convertit en caixa de ressonància dels arguments d’aquest blog. Un comentarista ha trobat que pot ser que tot sigui un muntatge entre el diari en qüestió i jo. En cas contrari, ho troba incomprensible. Fins després

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Febrer 2006					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28

• Mirarem de no morir
• Però hi ha crisi o no a Balears?
• El retorn del cañellisme
• Els fariseus de la doble moral
• El video de Rodrigo
• Reflexions sobre guanyar i perdre
• Fer política sense sou
• “¡Zapatero, dimisión!
• Un tomb electoral colossal
• No hi ha mitges tintes
• Perill real !!!
• El PP castiga als votants del PP
• No volen que anem a votar
• Qui té duros...
• El debat i les apostes
• Són iguals?
• Amaguen la "mano dura"
• Rajoy i els currantes
• Sempre xerra un coix
• Dos blogs i tu
• Canvi de format
• Quatre gotes sobre el Metro
• JB07: Els morts de la demagògia
• JB07: Cadena perpètua
• Maioneses d'estiu
• JB07:Feromones a gogó
• JB07: Queda tant per fer...
• JB07: Sota els plàtans de Santa Eulàlia
• JB07: L’intermitent a la dreta
• JB07: Nous temps

• blog diari [149]
• A l'ombra de la figuera [33]
• JB07 [153]
• JB2011 [8]
• articles polítics [2]
• Blog diari (tardor) [84]
• articles socials [19]
• Articles [14]
• general [2]
• "Els anys d'excepció" [1]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom