jordi bayona

Jordi Bayona

Aquest cap de setmana uns amics em plantejaven el problema de la deriva d’aquest blog. Hem deien que és una pena que, poguent convertir-se en un lloc de reflexió i de corrent crítica cap a la dreta política y social, doni cabuda, en l’apartat de participació, a comentaris “que no toquen Mallorca”, quan no a insults barroers directament.

Encara que sigui un bloguer nouvingut, hi ha algunes coses que tenc clares. La gran virtut d’aquestes pàgines és que surten directament de l’emissor sense cap tipus d’interferència. En el moment que els blogs es vulguin institucionalitzar es convertiran en material estentís com són la major part dels mitjans de comunicació. La frescor incontrolada de les opinions és el seu principal valor.

Per altra banda, no descobrirem res que no existeixi en la realitat social. Si surten comentaris extravagants és que hi ha gent extravagant. No ens escandalitzarem ara perquè hi ha qui flestoma davant els nins.

Per tant, endavant cadascú amb la seva opinió, bona o dolenta, assenyada o parcial, elegant o insultant. No seré jo qui vulgui posar fronteres a la lliure expressió de la gent. En aquesta pàgina hi cap tothom.

La nostra terra i la nostra societat necessita un bany d’espontaneïtat. Cal treure’s de damunt el paparró de la convencionalitat hipòcrita que durant molt anys només ha beneficiat als poderosos, que han viscut en el confort de l’immunitat. El respecte i la urbanitat són valors cívics a conservar però no poden ser manipulats com excuses per tapar la boca.

Demà parlarem precisament de la urbanitat i les maneres de la dreta d’aquest país.

Jordi Bayona

Ahir vaig ser a Eivissa, observant la manifestació que el col·lectiu antiautopistes va convocar contra unes obres que el Govern Matas fa a la major de les Pitiüses. Amb comptades excepcions, tots els mitjans estigueren d’acord en precisar que era de les més majoritàries que mai s’havien vist.

Em cridà l’atenció la diversitat dels manifestants: joves però també gent major, pares que duien cotxets de nins, classes populars i també molta classe mitjana, eivissencs de soca-rel i també gent nouvinguda. La marxa impressionava.

Com és natural, hi hagué tot tipus de pancartes. Però n’hi havia una de molt explicativa. Era petita, un petit cartell aferrat a un pal, unipersonal, de fabricació casolana. El seu contingut era igualment auster. Quatre lletres: SENY. Res més. Amb tota la gernació que hi havia no vaig poder fixar-me amb el portador de la pancarta.

El festival d’obres faraòniques amb el qual el Govern Matas està transformant les Illes no podria trobar una resposta millor, més nostrada i, a la vegada, més il·lustrativa. Ja no es tracta d’opcions ni de polsos polítics. La gent ha trobat la resposta adequada, sense cridòries ni consignes. Senzillament, reclama seny. El seny que alguns han perdut.

Ara estic content de no haver-me fixat amb el portador de la pancarta. De fet estic segur que no la duia ningú en concret. A excepció dels que tenen interessos en la destrossa i la trencadissa, la pancarta la duiem tots.

Avui divendres i demà dissabte seré a Eivissa i no serà fàcil que pugui escriure el blog diari. Si qualcú es vol entretenir deix dues cosetes:

1.- L'anterior Blog de notes 26, amb una suculenta aportació documental.

2.- Un article que he publicat a Diario de Mallorca aquesta setmana sobre els mallorquins i els doblers. Convé airejar de quan en quan els arguments polítics. El trobareu a continuació. (Segueix)

Jordi Bayona

Abans de res, pitjau la finestreta “Àlbum” que hi ha a la dreta d’aquesta pantalla. Hi ha una sola imatge. Clicau un parell de vegades fins a obrir-la. Llegiu el que pogueu (reconec de la imatge no està molt clara) encara que amb les grans lletres ja vos bastarà.

................................................

Què vos pareix? Què ha de pensar ara qualsevol persona amb dos dits de seny quan sent dir als cappares del PP, escandalitzats fins al moll de l’os, que troben aberrant i injuriós obrir un procés de pacificació al Pais Basc.

Les hemeroteques són cruels amb aquesta casta de polítics del “tot val”. L’absència total de vergonya fa que els mateixos que s’enorgullien l’any 98 de l’inici de contactes amb ETA ara mateix cridin amb indignació contra la mateixa mesura.

Entreteniu-vos llegint el diari de llavors, el seu editorial, els seus comentaristes.... Tot el que en aquells temps era una iniciativa d’un gran estadista, ara, quan ho fa Zapatero, és aberració i traïdoria a les víctimes del terrorisme. Lamentable...

La situació en el Pais Basc, com molts d’altres àmbits de la convivència política, han de menester diàleg i tolerància. La intransigència només condueix a la confrontació i a la crispació.

Pensau que per molt que els líders balears del PP, amb Jaume Matas al capdavant, dissimulin amb somriures i copets a l’esquena, són els mateixos de l’engany massiu del 11-M, de les mentides de la guerra a l’Irak, de l’alarmisme i del catastrofisme. Els mateixos.

Passau aquestes pàgines de diari a amics i coneguts. Parlen per elles mateixes.

Jordi Bayona

Ja sé que, al menys des del Pleistocé, el suport social l’esquerra ha tingut una tendència auto flageladora irrefrenable: anàlisis rigurosíssimes, autocrítiques i, en definitiva, una inclinació latent al pessimisme històric.

Idò vos he de confessar que, amb el temps i l’experiència, jo avui som un optimista compulsiu. Tant és així que comprenc que algú ho pugui confondre amb ingenuïtat pueril.

En els comentaris que rep hi ha una certa part de progressistes que manifesten un estrany fatalisme pel que fa al canvi de la situació que vivim a les Illes Balears. A tota aquesta gent els hi proposo que, des d’avui mateix reinverteixin la tendència perquè mentre nosaltres dedicam el nostre temps a l’especulació intel·lectual sobre el nostre comportament com a col·lectiu progressista, la dreta no dedica un segon a l’autocrítica sinó que treballen com a formiguetes, amarrant vots aquí i allà, fent xarxa i condicionant el comportament irracional del vot.

Amics, proposo el canvi de chip. Comprenc que les estructures dels partits i, fins i tot les persones, de l’àmbit de l’esquerra no arribin al nivell de perfecció que desitjariem. Però si no sortim de l’espiral pessimista el que feim es posar l’estora vermella perquè la dreta cavernària d’aquest país desfili amb prepotència.

Tothom que estigui convençut de la necessitat de canvi ha d’encarar la seva estratègia com un restaurant “self service”, on la gent se serveix el plat que vol i quiespera a la taula que el serveixin es queda sense menjar.

Proposo que, en lloc de culpar les estructures socials i els desencerts d’enteniment de l’esquerra política, ens demanem la ja famosa qüestió: Qué puc fer jo pel meu país?. Proposo que facem nostre el lema de Green Peace: “Pensar globalment i actuar localment” i que arribem a crear un formigueig que pugui fer front a la dreta.

Feim nostre aquella famosa frase de Shakespeare: “El destí no està escrit en el cel sinó en la voluntat de les persones”.

Em sap molt de greu haver-me posat avui tan literari. Però crec que ja ha arribat el temps de deixar-nos de mirar la guixa, anar per feina i plantar cara, col·lectivament, però també com individus.

Demà, menys literatura i més aliment.

Jordi Bayona

Estic apreciant dins les files del PP balear una nerviada subterrània que em té desconcertat. A l’inici de la legislatura jo em pensava que per a ells seria un desfile militar, però a mesura que hem anat avançant, els núvols han ennegrit l’horitzó. Comencen a entreveure que les coses no surten com havien planejat.

Les obres públiques, les grans obres del règim, no estaran totes acabades. Podria molt bé ser que milers de veïns de Palma no degustessin els plaers de les infrastructures viàries faraòniques i arribassin a les eleccions amb el gust agre de les obres.

El neguit els hi fa perdre l’enteniment: el cas del col·legi de Santa Isabel o el Pont des Tren són exemples notoris. A Eivissa tenen muntat un gran bunyol amb les noves autopistes. Per divendres està convocada una gran manifestació en contra d’aquest obres. Abel Matutes, que tocaria estar retirat i fumant-se un puro, va de corcoll, agitat i agressiu, per tal de que la situació no li fugi de les mans.

I, per si fòs poc, el PP té una agenda judicial ben inflada. Avui el Govern ha designat una substituta de Fernando Garrido, el director general de Ports. I perquè se’n va en Garrido? Idò perquè ha tengut problemes amb la Justícia. Deu o dotze batles implicats en l’afer de Ses Salines. I dels casos que tenen a Inca, n’hi ha un que a n’en Pere Rotger li treu el son perquè jurídicament es pot complicar. I temps tendrem per comentar altres casos.

No vull acabar la nota d’avui sense fer referència a una notícia vergonyosa. No bastaven el 500 milions d’euros que el Govern ha promès a les escoles privades sinó que pràcticament “regala” un solar del Parc Bit per construir un col.legi de l’Opus. I l’escola pública... que s’espabili!

Per cert, la majoria de directius d’IB 3 que han vengut de fora duen els seus fills a la Puríssima. L’intermediació del Consolat del Mar va ser molt efectiva.

Demà, més.

No voldria que ningú quedi enganat. Efectivament, no soc neutral. I ho dic perquè amb tot aquest rebumbori organitzat sobre aquest blog, hi ha persones que em retreuen que no soc neutral. No dic ben clar: no ho soc ni ho vull ser.

Jo vaig ser un periodista neutral en la professió – que no en la ideologia personal – fins que l’any 1999 vaig treballar per Francesc Antich en aquell episodi que vaig denominar com “Els anys d’excepció” en una novel·la. De llavors ençà estic compromès en la tasca de tractar de canviar algunes coses d’aquest país. Entre d’altres, que hi hagi un país per a tots i no només pels més poderosos.

I encara aclariré més: treball en una institució del Govern de l’Estat (un Govern que, com és natural, mai pot ser neutral), en un càrrec de confiança política. Procur fer la meva tasca el millor que sé, que és perfectament compatible en defensar uns criteris polítics i socials d’esquerres. Exactament tal com ho fan metges, professors o notaris que militen políticament.

Som tan poc neutral com ho és el President Matas o la vicepresidenta Estaràs. O ells si que són neutrals?

Són neutrals els columnistes de diaris que cobren sou del Govern, que n’hi ha un parell? O ells sí que ho són neutrals i jo no?

Son neutrals els directors generals del Govern? No fós cosa que n’hi hagués un que es dediqués a publicar en un diari caricatures escatalògiques sobre un servidoret. Això si se que seria un escàndol.

Feta aquesta petita declaració de principis em propos a jo mateix deixar de parlar del que diu aquest diari empenyat en fer la més grossa campanya de publicitat de mai s’hagi vista d’un blog. Ni jo mateix em puc creure que en pocs dies hagi superat les 7.000 lectures. Deixem les polèmiques estèrils i anem per feina

Només un darrer apunt. Aquest diari publica una il·lustració reproduint el meu Blog de notes 16, que començava amb l’acudit de Napoleó, que tenia una camisa vermella perquè els seus soldats no se n’adonsassin si el ferien. Idò un comunicant m'ha fet veure que han esborrat el punt i seguit de quan continuava dient que Rajoy es posa calçons de color marró. Ho podeu comprovar. Qualcú sap que se’n diu d’això...?

Fins demà!

Fins i tot en diumenge: la campanya de promoció d’aquest blog per part d’un diari no té descans dominicial.Això és voler fer les coses bé. Jo ja no sé com els hi he d’agrair. Ja saben que em tenen a la seva disposició. Ahir varen publicar una cosa curiosa. Fent referència a aquest blog diu que “hace insinuaciones sobre su salud (la de Matas), que este diario se ha negado a reproducir por respeto a sus lectores. (?)”

Francament, no sabia que la salut del nostre president provoqués tants de perjudicis als seus lectors .¿O si?. Com sempre l’escàndol sobre la salut presidencial ha consistit en escriure coses òbvies i documentades, com vaig fer en el “Blog de notes 3”:

- Es va acubar o no es va acubar fa un parell de setmanes a la cerimònia d’inauguració d’un congrés? Ha sortit publicat en els diaris.

- S’ha amagrit o no s’ha amagrit? Ell mateix diu que un bon parell de quilos.

- Té problemes d’otorrino (oïda i conduccions nasals) o no en té? Ha anat molt de temps amb l’orella tapada i ha confessat tenir molts problemes d’audició.

- Ha rebut en els darrers temps atenció mèdica, fins i tot hospitalària o no l’ha rebuda? Ell mateix ho ha manifestat.

¿Parlar d’això es no tenir respecte pels lectors? Algun dels meus comunicants “bloguers” se sent especialment incòmode quan es parla dels problemes de salut del President? Que per cert desig que els superi totalment. Discrep amb ell però, com és natural, no li desig cap mal.

Tot aixó em du a pensar allò que molts de vosaltres ja heu dit i deixat escrit. Aquí no es tracta de més o menys respecte sinó que per primera vegada la dreta d’aquest país, tradicionalment omnipotent, no sap com ho ha de fer per tallar d’arrel un moviment crític generat mitjançant la xarxa i els blogs.

Ara la duen de jo. El que no saben és que jo puc deixar d’escriure ara mateix en el blog, però hi haurà més blogs que seguiran fent-ho. En caurà un pero n'apareixeran milers de nous discrepant, informant d’allò que habitualment no s’informa i dient les coses pel seu nom. Com va dir Salvador Espriu, “per retornar-vos el nom de cada cosa”.

El partit del Barça està ja a punt de començar. Fins demà.

Jordi Bayona

Dijous passat al matí jo era un “bloguer” novell que feia només dues o tres setmanes que m’havia iniciat de forma contínua en això d’escriure per la Xarxa. Francament, hi vaig trobar gust. Escriure a tomba oberta sense altra trava més que les pròpies limitacions era per a mi molt atractiu. El fet de que la gent penjàs alguns comentaris als meus escrits ho trobava igualment fascinant. Aquell dijous matí tenia registrades unes 1.400 lectures. Avui, dissabte vespre, en tenc 4.281. Pràcticament 3.000 lectures entres dies. Què ha passat? Molt senzill, una agressió personal i professional d’un diari de Palma secundada per el Govern i, en concret, per la vicepresidenta Estaràs. Crec que a hores d’ara tots plegats s’empenedeixen. La ferotge operació de treure’m del mig, a jo i al meu blog (algún dia explicaré alguns detalls escabrosos del que han intentat fer en aquests tres dies) ha fracassat estrepitosament. I tot gràcies al suport de tots els “bloguers” – alguns amb noms propis com Manel, Torró, Bloguicida o l’amic Grosske – i de molta gent que no està disposada a que els poderosos de sempre es carreguin un espai de llibertat com el que dona la Xarxa. Ja és mitjanit, estic cansat i no gaire inspirat de prosa. Demà, però, seguiré amb vosaltres compartint l’orgull de discrepar i poder-ho fer cara alta.

Alguns comentaristes d’aquest blog m’animen a “cantar”. “Venga Jordi, conta-ho tot”, em diuen. Alguns fan fins i tot referències precises a un cunyat de Jaume Matas, a qui no tenc el gust de conèixer. Jo estic molt agraït del suport que milers de persones han manifestat a aquesta pàgina durant els tres darrers dies, però els hi vull dir una cosa.

Fa trenta anys que exerceixo el periodisme a Mallorca. Amb encerts i desencerts he defensat sempre un periodisme seriós i equilibrat, valent però amb dades sòlides. Per tant ara, a les velleses, ja no ho paga canviar d’estil.

I diré més: per saber què està passant basta amb interpretar signes que estan davant però que sovint passen desapercebuts. Jo no puc publicar res de cap cunyat de Jaume Matas però he llegit coses del seu entorn familiar. Sense anar més enfora un cronista del suplement “Brisas” publicava fa unes setmanes que el President havia confessat feia uns dies que a la seva mare li havia tocat la grossa de la loteria de Nadal, fa uns anys, quan el premi va caure al Coll den Rebassa. Justament ho explica ara. I que la família Matas a Madrid viu a un número senar del Carrer Goya, en un apartament que es pot comptar en centenars de metres de superfície tampoc m’ho he inventat jo. I que ara s’ha comprat un casal al carrer Montenegro de Palma també ho he vist escrit en els diaris. Pel que es veu, als Matas els hi bufa el vent de popa. Aixó és una realitat. Tot això són signes que estan aquí davant i que cadascú tregui les conclusions que vulgui.

En definitiva, la gent no és beneita i no és necessari descobrir grans “scoops” periodístics per interpretar la realitat dels uns o dels altres. I això és el que realment els hi molesta d’aquest blog: que posant una darrera l’altre les veritats disperses s’acaba conformant una gran veritat irrefutable.

Desprès faré recompte i, demà, un altre dia.

Jordi Bayona

Aquest matí m’ha telefonat un advocat proposant-me emprendre accions judicials contra Rosa Estaràs, Vicepresidenta del Govern que ahir, en roda de premsa i davant tots els mitjans digué que l’autor d’aquest blog que llegiu utilitzava “artimañas barriobajeras, calumnias, injurias y mentiras”. L’advocat em diu que no serà fàcil que la vicepresidenta pugui demostrar totes aquestes acusacions contra la meva imatge”. Mai he estat partidari de dur certs temes a la Justícia però, en aquest cas podria ser una bona idea.

Es normal que tota una vicepresidenta de un Govern envesteixi amb aquesta ferocitat contra un “bloguer”? Crec que costaria trobar precedents a tot el món. S’imaginen a un vicepresident del Govern, el Sr. Solbes, per exemple, dient el mateix , després d’un Consell de Ministres, a un periodista que ha gosat criticar al Govern, o a un “bloguer”? Impensable.

Crec que aquest afer és important, no per un servidoret, sinó per la reacció de la dreta davant un mitjà de comunicació directa – com ara són els blogs - que no poden controlar. Si això hagués passat en un mitjà convencional, ja s’haguessin produït les telefonades de rigor per tractar d’aturar aquesta corrent crítica d’opinió. Però ara.... a qui telefona Rosa Estaràs o Jaume Matas per impedir que en aquesta pàgina es publiquin opinions lliurement? Tenen un problema.

Una darrera cosa, seguir agraint la campanya de promoció d’una diari de Palma, convertit en caixa de ressonància dels arguments d’aquest blog. Un comentarista ha trobat que pot ser que tot sigui un muntatge entre el diari en qüestió i jo. En cas contrari, ho troba incomprensible. Fins després

Jordi Bayona

A la campanya de promoció gratuïta d’aquest blog, iniciada fa tres dies per un diari, ahir s’hi va afegir la vicepresidenta del Govern, Rosa Estarás. No va triar un moment qualsevol sinó la solemne roda de premsa posterior al consell de Govern. Li he d’estar ben agraït perquè la campanya ja ha aconseguit gairebé a mil lectures diàries del blog.

La molt honorable vicepresidenta parla de que aquesta pàgina només hi ha “calumnias y artimañas barriobajeras”. A partir d’ara mateix convid a tothom a, entre tots, regalar-li un àlbum d’històries de “barriobajerismo” vicepresidencial, concepte que tant bé coneix. Quan tenguem el dossier, li enviarem per Santa Rosa com a regal. Per ventura també ho publicarà el seu diari.

Continuaré aquest capvespre

Jordi Bayona

D’entrada una puntualització. Ahir citava en aquest blog a Antonio Alemany i avui me’n he assabentat que ha patit una operació a cor obert de la qual, sembla ser, es recupera satisfactòriament. El fet de que discrepi amb ell gaire bé en tot perquè representa tot allò que jo no li puc donar passada no m’impedirà que li desitgi que es recuperi d’aquest problema de salut.

Segon tema: durant les darreres hores he rebut rius d’informació de coneguts i desconeguts sobre l’entramat personal, social i econòmic de la dreta d’aquest país. Algunes són molt suculents. Els dosificaré en els propers dies... o mesos, després de les comprovacions oportunes.

Avui només un petit aperitiu anecdòtic sobre IB3 i, més en concret, la ràdio. El zero per cent d’oients no només es produeix a la franja del matí sinó també a la de vespre. Això alarma als directius. Es reuneixen i a qualcú se li encen la bombeta i troba l’excusa per justificar aquesta xifra: direm que els oients d’IB 3 a l’hora de l’enquesta, la confonen amb Radio Balear i, per tant, es mesclen les dades. Tot arreglat per justificar el zero per cent. Direm això. Visca l’estadística creativa!

I la millor. No és una broma: el vespre, ja de tard, hi ha un programa que du una jove, que vol ser el típic espai de telefonades nocturnes i comentaris de matinada. Petit problema: no telefona ningú. I, clar, sense telefonades no hi ha programa. Afortunadament allà devora tenen un guàrdia de seguretat que el fan telefonar cada vespre. Telefona ell, la seva dona i a un amic seu que, com és forner d’ofici, està despert a aquelles hores. Aquesta és la nostra radio nacional dirigida per María Umbert. Fantàstic!

Després de l’aperitiu, demà el primer plat.

Segona jornada de promoció gratuita d’aquest blog per part d’un mitjà de comunicació.Em sent abrumat per tanta generositat que m’ha proporcionat gairebé mil lectures en 24 hores. Les claus de tot que el que està passant no les dic jo sinò els comentaris que m’han enviat. D’un temps ença, i mitjançant internet, la dreta no pot aturar una forta corrent crítica que circula per la xarxa. Ara ja no es por tapar la boca a ningú. I aixó els posa nerviosos. Aquest capvespre hi haurà un altra article.

L’operació de promoció d’aquest blog ha estat tan ben executada que, en unes hores, avui més de 600 persones han passat per aquesta pàgina, la qual cosa per a mi era fins ahir impensable. Hauria d’estar tan agraït als promotors com ho estic dels lectors, en especial de tots aquells que fan, de la discrepància i del dir les coses pel seu nom, un saludable valor cívic de progrés. Ningú ens aturarà.

Jordi Bayona

Avui aquest blog ha estat objecte d’un impagable iniciativa de promoció a la portada i pàgines interiors de “El Mundo”. Els hi he de donar el meu sincer agraïment. També el dono als centenars de persones que aquest matí s’han connectat a la pàgina i a tots als que, per correu o per telèfon m’han deixat missatges de suport.

Francament, ara em seria molt fàcil victimitzar-me, obrir el grifó de la llibertat d’expressió i regar arreu fins a fer plorar les padrinetes de peneta. L’escenari seria perfecte: un immens mitjà de comunicació al servei de la dreta espanyola encalça un pobre “bloguer” que fa tres setmanes que escriu reflexions crítiques sobre les dretes. Estic segur que rebria encara més adhesions i més lectures de les que ja he rebut.

Però tant mateix no ho faré. A aquestes alçades ja arribes a saber les voltes que dona la vida. Aviat farà dos anys, quan vaig publicar la novel·la “4-E : Els anys d’excepció”, aquest mateix diari em va dedicar mitja pàgina. Era una crítica que feia flamada. Un parell de setmanes després, em vaig topar amb el redactor de la peça i el vaig saludar amb el somriure a la boca. Instants després em confessava que es sentia avergonyit d’haver escrit aquella manipulació... però que la vida era molt dura.En aquest tipus de guerres absurdes mai es sap qui és el guanyador i qui el perdedor. Per tant, s'ha d'anar sempre amb el somriure a la boca.

El que sí val la pena fer és una reflexió sobre el concepte de llibertat d’expressió. Un senyor que cobra del Govern per escriure coses al president Matas – posem Antonio Alemany, per exemple – pot insultar i menysprear – a qui vulgui des de la seva columna del diari. La llibertat d’expressió l’empara. No ha de guardar cap forma i tothom a callar. Que l’esquerra no protesti perquè l’acusaran de censuradora. Consti que citat aquest nom propi però em puc posar molts d’altres....

A l’altra banda, un periodista, que treballa també per una institució tractant de fer la seva feina el millor que pot i sap, escriu pel seu compte, en un humil blog i des de una perspectiva d’esquerres, coses que pensa molta gent però que habitualment no surten pels mitjans de comunicació. Idò a aquest, la dreta li ha de trabucar el carro tot d’una. Ja no li va bé. Francament, aquest desequilibri no l’acab de comprendre...

I una darrera cosa: he pogut sentir en menys d’un mes que escric habitualment en aquest blog, un corrent de força estrany que no es veu a la superfície però que em diu que qualque cosa està canviant en la comunicació i que això es imparable.

Gràcies a tots, “bloguers”, inclòs el “bloguicida” i a tots els que esteim forjant, més enllà dels canals habituals, una corrent crítica, de cada vegada més potent, i un altra manera de veure les coses que, pel que es veu, molesta a la dreta. Seguiré amb la divisa de la pàgina: Discrepo, idò existeixo.

Jordi Bayona

Del blog den Toni Roig va treure la passada setmana una dada sobre la rehabilitació de la Platja de Palma que em va pareixer força interessant. Un expert parlava de l’experiència de remodelació de Miami en la qual els empresaris americans es van fer augmentar el tipus que pagaven d’IVA per tal d’aconseguir fons per la rehabilitació.

Jo hem deman si aquesta generositat i sentit del país podrien ser compartits pels empresaris mallorquins. Com vaig veure que la dada que oferia en Toni Roig en el seu blog no tenia repercussió en els diaris i altres mitjans de comunicació vaig decidir escriure un article a la meva columna dels dimarts a “Diario de Mallorca”. Si vos interessa, clicau aquí baix.

 (Segueix)

Jordi Bayona

Del darrer blog (17) referent a IB3 se’n fa referència avui el periodista Bartomeu Picornell a la seva columna del dilluns al “Diari de Balears”. Juga amb la dada de que a una franja matinal d’una enquesta d’audiència els enquestadors no van trobar ni a una sola persona que digués que es connecta a IB-3. I fa un raonament matemàticament impecable i periodísticament enginyós: si la despesa es divideix pel nombre d’usuaris d’IB 3, que en aquest cas és zero, el resultat és: despesa infinita.

Demà, al Parlament de les Illes Balears el diputat socialista Antoni Diéguez formularà al Govern una pregunta sobre les audiències d’IB3. Probablement sigui resposta per Rosa Estaràs i torni a dir la bajanada de les 300.000 persones que a un hora o un altre veuen aquest canal. En Toni Diéguez passa per ser el parlamentari més temut del Govern. Atès que darrerament els mitjans de comunicació guarden unes formes exquisides amb IB3, si voleu assabentar-vos de del frec a frec parlamentari consulteu el Diari de Sessions del Parlament a la web www.parlamentib.es. i allà clicau a Diaris del Ple. La transcripció del debat estarà penjada en dos o tres dies.

El plat gros vendrà dijous, quan la directora de l’ens, Maria Umbert, compareixerà davant una comissió. També trobareu la transcripció del debat a la mateixa web i clicau Diaris de Comissions. Quan parla la directora sempre dona molt de joc.

I ja que esteim a IB un altra dolentia, encara que ja és vella. La primera manipulació informativa d’IB va tenir lloc als deu minuts d’haver començat les seves emissions. Quan Jaume Matas va arribar al lloc de la cerimònia el van escridassar un grup de persones que l’esperaven. Idò qualcú va decidir que a l’emissió s’esborrés el so del que li deien els manifestants i posar de fons música de boleros. I què no és guapo?

Jordi Bayona

Un parell d’intimitats que m’han contat d’IB-3 els “deep throats” que tenc allà dins. (Anava a escriure “gargamelles profundes” però trobo que en català no dona la mateixa idea que en anglès).

IB3 fa una enquesta d’audiència i en una determinada franja horària del matí no han trobat ni una sola persona que es connecti a IB-3. Atenció: Zero persones. No sé a quantes persones enquestaven però com a mínim han de ser més de quatre-centes per ser fiable. Idò durant dues hores del matí, el missatges de la Telematas arriben a zero persones.

Els únics dies que l’audiència es desferra un poc del zero per cent són alguns dissabtes quan el partit de futbol és mínimament interessant. I encara perquè s’aprofiten de l’acte de pirateria que fan obscurint el senyal del partit TV-3. És ben conegut que la gran majoria afeccionats al futbol treuen el so insuportable d’IB-3 i el substitueixen per el de la seva ràdio preferida.

El malestar dins de la casa és gros. Els directius no s’atreveixen a treure els estudis d’audiència fins que no s’hagin fets efectius els pressuposts, no fos cosa que algú dels grossos s’empipi i doni un cop de puny damunt la taula. "Tants de doblers per no res", pensen.

S’ha de saber que el pressupost de PP-3 ronda els 100 milions d’euros (16.000 milions de pessetes). I pot ser que no els hi basti atès el caramull de directius de confiança de la casa (que no tenen ni idea de televisió ni ràdio, però que són de la casa) tenen sous per damunt els 70.000 euros cada any.

A l’organització ja s’ha produït daltabaixos. Alts responsables de les empreses productores d’informatius han estat destronats i exiliats a programes de resums setmanals. Allà dedins, la tensió de l’ambient es pot tallar.

En tot cas, el que és ben clar és que el model fracassa a les totes.Seguirem informant en propers “blog diari” perquè el bunyol és fa gros per moments i cap mitjà no en diu ni pruna.

Darrer acudit polític que m’arriba: Napoleó Bonaparte usava sempre una camisa vermella, de color sang, per tal que, si el ferien, els seus soldats no se n’adonessin que el seu líder estava ferit. Per qüestions semblants, Rajoy sempre usa calçons de color marró.

L’acudit em du a pensar que molt malament deuen estar les coses en el PP quan no troben altra estratègia que la recollida de signatures, que s’està convertint en una gran bufonada per tot.

Les conyes arriben d’arreu. Persones que s’inscriuen a la web del PP amb els noms més inversemblants i DNIs inventats. Fins i tot Zapatero va signar a Ceuta quan una persona li va donar un formulari perquè la pregunta a contestar és d’allò més banal: "¿Considera conveniente que España siga siendo una única nación en la que todos los ciudadanos sean iguales en derechos y obligaciones así como en el acceso a las prestaciones públicas?"

El circ de la recollida de signatures del PP no ha fet més que començar i acabarà sent la rialla de tot l’Estat.

I aquí, a les Illes, Matas donant suport a Rajoy contra el nou sistema de finançament iniciat amb l’Estatut Català i que, quan s’apliqui, resultarà altament beneficiós per aquesta terra. Cosa de bojos....

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• Mirarem de no morir
• Però hi ha crisi o no a Balears?
• El retorn del cañellisme
• Els fariseus de la doble moral
• El video de Rodrigo
• Reflexions sobre guanyar i perdre
• Fer política sense sou
• “¡Zapatero, dimisión!
• Un tomb electoral colossal
• No hi ha mitges tintes
• Perill real !!!
• El PP castiga als votants del PP
• No volen que anem a votar
• Qui té duros...
• El debat i les apostes
• Són iguals?
• Amaguen la "mano dura"
• Rajoy i els currantes
• Sempre xerra un coix
• Dos blogs i tu
• Canvi de format
• Quatre gotes sobre el Metro
• JB07: Els morts de la demagògia
• JB07: Cadena perpètua
• Maioneses d'estiu
• JB07:Feromones a gogó
• JB07: Queda tant per fer...
• JB07: Sota els plàtans de Santa Eulàlia
• JB07: L’intermitent a la dreta
• JB07: Nous temps

• blog diari [149]
• A l'ombra de la figuera [33]
• JB07 [153]
• JB2011 [8]
• articles polítics [2]
• Blog diari (tardor) [84]
• articles socials [19]
• Articles [14]
• general [2]
• "Els anys d'excepció" [1]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom