jordi bayona

A principis de juliol de 2003 vaig acabar com director general del Govern que va presidir Francesc Antich. El PP havia tret majoria absoluta i tots els que ens havíem implicat directament en aquella tasca tornarem a casa nostra. La desfeta electoral va ser un cop de maça per a la moral a milers de persones d’aquesta terra. Tornaven els de sempre. A més, com van aconseguir una victòria inesperada tornaven fora corda, prepotents i amb set de venjança. No només volien arrasar les obres d’aquell Govern, com ara l’ecotaxa, sinó que fins i tot pretenien esborrar el record, l’historia d’aquells 4 anys.

Per això em vaig decidir a fer un llibre que narràs alguns dels episodis d’aquell Govern. Com és natural, disposava dels detalls interns del dia a dia en el Consolat del Mar. El vaig fer en forma de novel·la, que em permetia més llibertat narrativa. El lector hi trobarà personatges com “el Presi”, en Garrigas, el líder dels conservadors que el fan ministre de Medi Ambient, o l’hoteler Gómez Llull, un dels personatges principals que va tramar la caiguda d’aquell Govern. Tot plegat, no necessita manual d’instruccions.

A continuació hi trobareu 2 dels 30 capítols que té el llibre: “4-E, Els anys d’excepció”

Ja no es troba gaire a les llibreríes. Si el voleu el podeu demanar a l’editorial:

INFORAIGUER

Carrer Major, 30 – INCA

Tel. 971 507 051 – Fax 971 507 405

pessic@teleline.es

Capítol 12

LA MARE DE TOTES LES BATALLES

En aquelles primeres setmanes de Govern hi havia una cosa que al Presi li preocupava i no passava dia que no en fes referència: la volada mediàtica i social que estava agafant un punt del programa de govern, descrit en menys de tres línies i que, efectivament, va ser el cavall de batalla de la legislatura: l’impost turístic. Des del primer dia no hi havia entrevista amb el Presi o amb n’Homar, el Conseller de Turisme, que el periodista no els hi preguntés per aquest impost i, a pesar de donar respostes contemporitzadores, sempre sortia el tema en titular gros. Qualsevol frase robada servia per treure’n punta als mitjans.

El Presi, exhibint la seva expressió de passador de pena es, queixava de que una iniciativa tan delicada es tractés amb altaveus de gran volum: “Si volem que surti endavant hem d’anar amb peus de plom. Tot aquest enrenou només fa que embolicar la cosa!”

Debades posarem totes les cauteles informatives. Des dels primers dies l’impost turístic va ser percebut socialment com una necessitat primària. Això de fer pagar al turistes un plus per tal de recuperar allò que l’explotació de la indústria turística havia espenyat, no es va sentir com una simple tècnica de recaptació tributària sinó com una operació de rehabilitació de l’orgull, l’autoestima i la soberania popular. Tocava fibra. Per això el tema era imparable, així de senzill. La bolla es feia grossa tota sola, sense que ningú del Govern la treballés.

En el carrer, la sensació de massificació era compartida de cada vegada per més gent. Hi havia alemanys per tot: als hotels, als apartaments, a les cases vacacionals... Feia ja un parell d’anys que el mercat alemany havia deixat de ser purament turístic per transformar-se en immobiliari. Compraven tot tipus de propietats, grans i petites. Era una inversió perfecta des de tots els punts de vista: ajudava a emblanquinar els doblers negres que deixarien d’existir amb l’entrada de l’euro; era una inversió segura que augmentava cada dia el seu valor; l’aprofitaven pràcticament com a segona residència o la convertien en casa vacacional i l’explotaven. Tot eren avantatges i, en conseqüència, els alemanys es llançaren en bloc sobre Mallorca. I, com tota invasió, automàticament va generar un sentiment de rebuig.

El setmanari alemany “Der Spiegel” publicà a principis d’agost una vistosa portada amb una imitació del famós monument de Iwo Jima, en la qual, en lloc de soldats nordamericans posant la seva bandera en aquesta illa japonesa, apareixien uns turistes alemanys clavant la seva ensenya en una platja mallorquina. El titular també era eloqüent: “A qui pertany Mallorca? Els mallorquins es rebel·len contra la germanització”. El propi setmanari parlava del “retorn dels vàndals”.

Tot això feia que la ciutadania veiés, i sobretot, sentís, la implantació de l’impost turístic com una mesura que posava les coses al seu lloc. Era un comportament social de caire emocional, un “ja n’hi ha prou… el turisme ens dona benestar però també ens ha espanyat molta cosa, per tant, que paguin els arranjaments...” I aquest sentiment feia que, en un temps rècord, l’impost es convertís en un tema estel·lar dels mitjans de comunicació.

“Ja hi tornam a ser!”, deia el Presi, emprenyat, cada vegada que veia una nova informació sobre el tema, que era quasi cada dia. S’aixecava de la cadira i feia mil passes per la sala recitant-mos el mateix argument: “Ara ja veig que aixó no ho treurem! I no ho treuerem perquè s’ha de dur amb discreció! Això només es pot treure endavant fent tasca de filigrana política amb el sector, no ho veis? Això s’ha de torrar poc a poc, amb foc lent... i el que esteim fent és un fogueró de Sant Antoni! Ho cremarem tot! En Badia no parava d’explicar-li que des del Govern no només no es donava cap informació sinó que feiem de bombers que apaguen el foc cada vegada que els mitjans demanaven sobre l’impost. Les respostes que donaven eren sempre les mateixes: no hi ha cap calendari, només hi ha el compromís electoral de fer els estudis, encara no s’ha fet res... Però a pesar de tot, la bolla creixia.

I va créixer després de les primeres manifestacions del president dels Empresaris Balears quan va dir que la implantació d’aquest impost seria un error que aniria en contra de la nostra indústria: “Una cosa és que te cobren una tasa normal, como la del aeropuerto, y otra es que te cobren hasta para respirar”, deia.

Però allà on va esclatar definitivament la bolla va ser a Menorca. Era el 12 d’agost, una data que jo no puc oblidar perquè és l’aniversari de la meva filla. A darrera hora del matí em va telefonar un periodista de l’“Insular” fet una fúria perquè, deia, l’havia enganat. Efectivament, el dia anterior havíem estat parlant de l’impost i, d’acord amb la doctrina informativa oficial, jo li havia insistit en que no hi havia res de sòlid i que passaria un any abans que es pogués parlar del tema amb certa propietat. Jo no entenia el sentit del retret del periodista i només vaig començar a intuir-lo quan em va dir: “Ho teníeu tot preparat; vos feia falta un cop d’efecte i ho heu escenificat avui amb els hotelers menorquins. Em sembla molt bé que faceu la vostra estratègia però jo avui em sent un beneit per haver publicat que el tema de l’impost encara està verd tal com tu em digueres i resulta que ja el teniu tot tancat…”

“Conta’m que ha passat. Què saps tu que jo no sé…” li vaig dir per defensar-me i, a la fi, vaig poder aclarir-ho tot. Els hotelers menorquins havien dit al Conseller de Turisme que donaven suport a l’impost i proposaven que s’apliqués d’immediat a Menorca. Quan em disposava a informar-ne al Presi, va entrar en Badia al despatx amb un teletip d’Efe a la mà. Baleares-Ecotasa: Menorca aplicará una ecotasa aceptada por los empresarios. Mahón (Menorca), 12 ago (EFE).- Menorca se convertirá en la zona piloto de Baleares donde se aplicará una tasa ecoturística, que ha sido propuesta y defendida por los empresarios de esta isla y cuyos ingresos se destinarán a la adquisición, mantenimiento y protección de sus espacios naturales. El Conseller de Turismo Marcel.lí Homar, recibió ayer en Menorca “con sorpresa y satisfacción” esta iniciativa “valiente y muy inteligente” del sector turístico menorquín y que supondrá, a partir de la próxima temporada, que los turistas deberán abonar una tasa por visitar este territorio. Homar, en su primera visita a esta isla como conseller, reconoció que no esperava esta petición de aplicar la ecotasa y anunció que el Conseller de Hacienda se desplazará la próxima semana a Menorca para estudiar la fórmula de aplicación”.

Quan vam entrar al despatx del Presi amb la nota a la mà, ja el trobarem parlant amb n’Homar. El conseller li descrivia la reunió que havia mantingut feia menys d’una hora amb els hotelers menorquins, especificant que, abans de sortir a parlar amb els periodistes que esperaven defora, havia demanat als hotelers si consideraven que aquesta proposta de l’ecotaxa ja es podia fer pública, a la qual cosa van respondre afirmativament amb convicció. De fet, mentre el conseller feia les declaracions als mitjans, els membres del gremi hoteler assentien, satisfets, amb el cap. Al final de la conversa telefònica, el Presi li va dir: “Ara ja està armada i mai m’hagués imaginat que l’armarien els propis hotelers. Ara ja hem passat el punt de no retorn i, ben igual que els avions quan s’enlairen, una vegada superat aquest punt, per moltes dificultats que tenguin, ja no poden tornar a aterrar perquè és molt més perillós que seguir”. Tot i així li va demanar tota casta de cauteles i prudències.

El Presi va ser el primer en comprendre que, després d’aquell episodi, l’ecotaxa ja no podria tornar enrera i que no seria un caminal de roses precisament. Tot d’una va telefonar al Conseller d’Hisenda, en Joan Maspons, per dir-li que posàs en marxa , el més ràpidament possible, els engranatges administratius per treure l’ecotaxa perquè, atès que el tema ja estava en els mitjans, dia que passava, dia que serviria per embolicar més la troca. En Maspons li va fer comprendre que un tribut d’aquestes característiques no es pot improvisar en dos dies i que, normalment, poden passar dos o tres anys fins que està preparat. El Presi li va contestar que “dos o tres anys discutint de l’ecotaxa és la forma ideal per no posar-la en marxa mai perquè entre tots la capolarien abans de néixer i noltros ens quedaríem amb tres pams de nassos el darrer any de legislatura. Necessitam un projecte, ja”, va acabar amb fermesa.

Una vegada penjat el telèfon va somriure i em va dir amb un tó de complicitat: “Ara mateix en Maspons està dient que el President s’ha tornar boig, està com una cabra, talment com un myotragus”... i va continuar rient mentre cercava un expedient entre l’estesa de paperassa que havia acumulat aquell mateix matí.

L’endemà els diaris i els informatius n’anaven plens: “Los hoteleros de Menorca proponen a Turismo aplicar la ecotasa en su isla. Se implantará de forma experimental y supondrá pagar unas 500 pesetas por turista”. I com era d’esperar, els hotelers de Mallorca s’alçaren tot d’una en contra: argumentaven que “entraña problemas terribles en su gestión” però sobretot, els hi sortia la vena d’empresari que no vol pagar més imposts: “Ya estamos pagando impuestos como el IBI i el IVA y tasas sobre el agua, es decir, somos una importante fuente de ingresos para las arcas públicas”.

Però des de Menorca seguien arribant notícies favorables. El Foment del Turisme de Menorca i l’Associació d’Agències de Viatge es manifestaven a favor de l’ecotaxa, que la consideraven com un instrument molt adequat per fer les inversions paisatgístiques i mediambientals que aquella illa natural, declarada Reserva de la Biosfera, necessitava. Des del Consell de Menorca m’informaren que la notícia havia estat molt ben rebuda per tothom i que per tot on anava la Presidenta li donaven l’enhorabona per aquesta idea. “Pensau- em deien amb tó de broma però amb un orgull latent – que els menorquins som gent avançada, que hem estat pioners en moltes coses i que ara també ho serem en el nou model turístic de respecte a la natura. Mallorca mos va darrera.”

“Els turistes pagaran per ajudar-nos a conservar ca nostra”, aquest era el sentiment popular que, per ventura no s’expressava d’una forma tan clara i lineal però que, en tot cas, s’intuïa que era una revalorització de ca nostra i d’això tothom se’n sent orgullós.

Això era el que pensava la major part de la gent normal i corrent. Aquella gent que no tenia interessos creats ni estava sotmesa a ningú i que, en conseqüència, pensava i opinava lliurament allò que trobaven més assenyat. De fet, l’arribada del nou Govern havia creat un clima euforitzant provocat pel raonament de que no és bo que sempre comandin els de sempre. Anàvem, amb satisfacció, per un nou camí. I l’ecotaxa n’era un símbol.

I precisament per això, aquell mateix dia, esclatà l’ou de la serp que tot d’una, amb els seus moviments sinuosos, va començar a fer feina i a escopir verí. Els de sempre no es resignaven a deixar de comandar i ja havien començat la tasca de reconquesta. Me’n vaig adonar pels comentaris que feien el Presi i els consellers de Turisme i d’Hisenda, que es reuniren aquell capvespre per tal d’enfilar l’agulla. Tenien notícies fresques i sòlides. Ja s’havia posat en marxa l’engranatge que corregia tot allò que no s’havia sotmès prèviament al dictat de les forces obscures. En Gómez LLull, propietari de la cadena hotelera Planeta, no li havia agradat gens l’iniciativa de la directiva del gremi d’hotelers de Menorca i, per tant, allò s’havia d’aturar tot d’una. Vint-i-quatre hores i unes quantes telefonades després de la proposta, sis dels onze membres de la directiva menorquina ja havien canviat d’opinió i estaven en contra de l’ecotaxa. Una setmana després la truita ja estava girada del tot. Ho vaig comprendre quan va arribar una informació d’agència. “Mahón (Menorca). 19 ago (EFE).- Los hoteleros menorquines contrarios a la implantación de la ecotasa turística, que cuentan con mayoría en la actual junta de gobierno del Gremio de Hoteleros de Menorca, han propuesto una lista alternativa a la actual presidencia de la asociación. Antes de concluir agosto deben celebrarse elecciones internas y hasta la pasada semana se daba por seguro en el sector turístico menorquín que el ahora presidente, Francisco Ferrerías, se presentaría a la reelección por un período de nueve años. Sin embargo, la proposición de Ferrerías para implantar la ecotasa ha creado un fuerte malestar que pone en peligro su reelección”. Com era previsible, n’elegiren un altre.

Era el primer cop a l’ecotaxa. Un primer cop a un projecte que no només no havia nascut sinò que ni tan sols havia estat encara engendrat però que ja rebia bofetades. En Gómez LLull acostumava a repetir una frase que no era seva però que l’havia sentit dir a un pes pesat de la sanitat privada a Mallorca: “Cap dels qui han gosat enfrontar-se a noltros ha sobreviscut”. En aquest primer episodi de l’ecotaxa la va repetir davant el seu equip un parell de vegades. Però no va citar l’autor. Era un autodidacta que, com tots, tenia un fort complexe d’illetrat. Presidir la primera cadena hotelera espanyola i gaudir d’una gran fortuna personal no li havia llevat el complex. Li agradaven les accions exemplars, les guillotinades de matinada. Feina neta, sense més sang que la necessària. Mai més cap hoteler es tornaria a pronunciar favorablement a l’ecotaxa.

La reunió amb els dos consellers es va perllongar fins passades les deu del vespre. Les jornades esgotadores produïen un efecte perniciós: quan ja era tard, de nit, i no podies seguir perquè el cos i el cap es renegaven, ni tan sols trobaves la forma de partir. Sovint, les darreres reunions del dia a la sala del Presi no acabaven amb el format de feina amb el qual havien començat. L’esperit es relaxava i sovint derivaven en comentaris filosòfics i fins i tot en acudits. Aquell vespre, jo m’hi vaig afegir a allò que ja no era reunió sinó tertúlia entre amics que comenten una jugada de certa transcendència i especulen amb les conseqüències que tendrà. Havien deixat la taula per instal.larse a les butaques. El president s’havia tret la corbata i els altres dos s’havien afluixat el nu. Hi estiguerem encara una bona estona. Finalment, quan fins i tot la xerrameca s’esgotava, n’Homar va dir: “President, ja saps que va dir n’Allende quan la dreta social xilena, els empresaris d’Anaconda i fins i tot la CIA aufegaven al govern del Frente Popular: “Governamos pero no tenemos el poder”. Era un reconeixement de la realitat. Idò tenc por que a noltros no mos arribi a passar un poc d’això...”

I, com sempre que es tractava un problema de confrontació personal, el Presi treia la vena de l’aguerrit defensa central del Algaida: “Mira, als cinc minuts de partit ja has d’haver ensenyat al davanter de l’equip contrari qui és qui mana a l’àrea i si no ho fas tot d’una, et passarà davant durant tot el partit i aniràs de cul.” I mentre els altres somreien per la comparança, va afegir, amb un to de retret cap a ell mateix: “Lo fotut és que més d’un pic ja m’havien expulsat als cinc minuts i sense defensa central es perdia el partit. Jo em quedava satisfet però no guanyavem... i ara aixó no hauria de passar... aquest partit l’hem de guanyar. Cristo!”

En els següents mesos l’ecotaxa ens va conduir a una situació molt difícil de dur a causa d’una pressió periodística sense precedents. Tothom volia arrancar alguna novetat, algun perfil, alguna característica de l’impost. Per tot on anavem, sempre acabava sortint la pregunta de l’ecotaxa. La cobrarà AENA amb el billet d’avió? Es cobrarà a l’aeroport? Pagaran els espanyols? Es pagarà en els hotels? Hi haurà una doble tributació? Quant es recaudarà? Ho acceptarà la Unió Europea? Serà una taxa o un impost?

Les respostes que es feien des del Govern eren tímides insinuacions, sempre alertant que no havien començat encara els estudis. De fet no podíem oferir més que vagues referències provisionals, que haurien de ser revisades en el futur quan tinguéssim dades consolidades. Però el periodisme no va de matisos i qualsevol al.lusió inconcreta i volàtil sobre l’ecotaxa, expressada amb totes les cauteles del món, era presentada en els mitjans en lletres grosses i com una novetat contundent, sòlida i definitiva. Bastava que el conseller Maspons fés un comentari de passada dient que s’hauria de començar a establir contactes amb AENA per si fos possible cobrar l’ecotaxa en els bitllets d’avió i el titular era: “La ecotasa estarà incluída en el billete de avión” I, a continuació, un articulista espavilat criticava “esta medida tomada por el Govern que es fruto de la improvisación y la falta de experiencia...”. I així va succeïr durant molts de mesos.

La competència ferotge entre mitjans encara embrutava més la situació. Si l’”Insular” exposava a tota plana que l’ecotaxa es cobraria a l’aeroport, idò l’endemà “Nuevas Noticias” s’havia de carregar el titular de la competència, cercant opinions en contra i publicava: “Los sindicatos rechazan el cobro de la ecotasa en el aeropuerto” i feien una aposta informativa brutal per tal de desautoritzar el que havia dit el dia abans l’altre diari. I al mig, el Govern que, com és natural, encara no podia prendre cap decisió ferma perquè tot just s’havia posat a rodar una iniciativa que requeria de complexos estudis tècnics i econòmics. Era una situació infernal.

El Presi continuava preocupat per aquest desgavell informatiu que ja no s’aturaria i que, com efectivamente va passar, condicionaria el debat social i el sectorial. A mitjans setembre, el Presi i n’Homar es reuniren al Consolat amb el gran patró de TAI, el més gran majorista alemany de paquets turístics i, li van posar per primera vegada sobre la taula el dossier de l’ecotaxa. Johannes Franz, després d’uns minuts de silenci i reflexió, fent ús de la tòpica lògica germànica va dir: “Nosaltres, com empresa, hem d’estar en contra de qualsevol impost. Però he de reconeixer que és una bona idea. Tot sortirà bé a condició que no es faci massa renou. Veurà com en dos o tres anys ja ningú s’enrecordarà i formarà part del paisatge de les Illes Balears”. Quan en Franz va abandonar la sala de reunions, després d’acomiadar-se cordialment, el Presi es reafirmà en el seu flaire polític: “Tota la raó té. L’ecotaxa, gestada amb discreció, serà un factor d’èxit impressionant perquè canviarà la fesomia turística i mediambiental del país. Serem més respectats que mai com a líders turístics moderns i avançats. Però amb tot aquest enrenou i tensions no hi haurà manera de treure-la. I, sobre tot, pensau una cosa que mai ningú no hi pensa: no governam amb majoria absoluta. Hem de convèncer a molta gent i amb tanta bronca no serà gens fàcil.”

El propi Franz va tastar l’ambient quant, assetjat pels periodistes a la porta del Consolat va dir que “no era un tema fàcil i que encariria el producte, però s’havia d’esperar a veure els detalls de la implantació”. Afegí que eren necessàries més inversions en medi ambient a les Illes Balears i que, per ventura, s’hauria de fer una enquesta per saber qué en pensen els turistes de pagar un impost per protegir els recursos naturals... El titular a la premsa va ser “TAI se opone a la aplicación de la tasa turística”. Un periodista s’encandalitzava d’un Govern que posaria un impost turístic que era rebutjat pel més gran empresari del país que ens duia més turistes. “Por lo visto, concluía, esto del progreso consiste en cargarse la gallina de los huevos de oro”.

Precisament, en Badia va averiguar que aquest periodista en qüestió també treballava pel Gremi d’Hotelers i, de fet, cobrava més dels hotelers que del seu mitjà. D’aixó després s’en diu llibertat d’expressió... A jo, que no era periodista, aixó sí m’escandalitzava i m’hagués semblat normal i, fins i tot decent, denunciar-ho. Però en Badia, sempre en actitud gremial, deia que si feiem escandalera no guanyariem res i encara seria pitjor. Argumentava que està molt mal vist que una institució denuncii a un periodista, encara que ho faci amparada per tota la raó. Pel que es veia, no teniem altra sortida que menjar morena i callar.

També tenguerem un episodi conflictiu amb l’”Insular”. N’Homar va compareixer a una comissió del Parlament per explicar el que s’estava fent amb l’impost turístic. Va informar que, d’entrada, havia previst crear un Fons per a la Rehabilitació d’Espais Turístics que actuaria com a senalla on anirien a parar totes les entrades econòmiques destinades al turisme i al medi ambient: ecotaxa, aportacions del Govern central, possibles subvencions europees... I, a preguntes d’un diputat conservador, va respondre que si el Govern Central garantia cada any l’aportació de 10.000 milions de pessetes a aquests Fons no faria falta ecotaxa perquè el que el Govern considera important no és la recaptació d’un impost sinó el disposar de fons per invertir.

Aquesta resposta, que no contenia més cinisme polític que el que és habitual en els debats parlamentaris, va ser interpretat per Dolores Mesa –que tothom la coneixia com la Dolorosa – amb el següent titular a la portada del seu diari: “El Govern renuncia a la ecotasa”. I com es natural, tot un seguit d’articles i comentaris tractant al Presi de covard i al Govern de sometre’s als dictats dels poderosos. “Para tener un Govern que lame los zapatos de los hoteleros nos hubiéramos podido quedar con el del Partido Conservador...” deia el seu comentarista estrella i treia tot tipus de conseqüències nefastes d’aquesta decisió innoble del Govern. Jo, quan llegia tot aixó pensava que si els historiadors del futur es basaven en els mitjans de comunicació per fer la història real del Govern de Progrés explicarien de tot menys allò que de veritat succeí.

La Dolorosa era molt popular entre els seus propis companys perquè li feien befa de la seva manera de ser i d’actuar. Tenia pànic a no assabentar-se de les coses – i, de fet, no se’n assabentava - i estava convençuda de que tothom l’enganyava. Vivia amb l’obsessió permanent de que tots els altres mitjans publicarien notícies que ella no hauria pescat, la qual cosa suposaria una renyada considerable dels seus superiors. Aquest estat general d’inseguretat li feia cometre encara més errors, com el que havia comès aquell dia. El Presi va demanar explicacions a n’en Badia d’aquell desordre informatiu. Li va dir que ja havia parlat amb na Dolorosa però que es mantenia en que el Conseller havia fet una renúncia expressa de l’ecotaxa, que havia escoltat de nou les cintes grabades i que era així. El Presi no comprenia res i va comentar amb sorna: “Si ho entenc bé, de tots els periodistes que hi havia allà només ella ho va entendre així. Ni la resta de diaris, ni de ràdios, ni de televisions, ni d’agències... Ningú més que ella ho va sentir. Idó noltros som molt beneits perquè donam a un milenar de periodistes una notícia important i, de tots, només se’n entera un.”

Més tard es va telefonar al director per demanar-li explicacions. Va contestar que, un altra vegada, el Conseller parlés més clar i així no hi hauria malentesos. Naturalment, el diari no va rectificar i tots els seus lectors es cregueren que el Govern havia renunciat a l’ecotaxa. I pensar que els propis mitjans de comunicació ens retreien que el Govern enviava missatges confusos en torn a l’impost...

Al carrer, la bolla anava més. Jo vaig sentir una gran il.lusió quan una de les secretàries va entrar al meu despatx tota joiosa amb dos bitllets de deu marcs a la mà. Els havia enviat un alemany, acompanyats d’una carta manuscrita molt emotiva que deia que “volia ser el primer en pagar l’ecotaxa, que serviria per deixar de deteriorar una Mallorca en la qual havia passat molt bones estones i disfrutat dels seus paisatges”. Tres dies després una dona britànica enviava al Consell d’Eivissa 5.000 pessetes perquè també volia ser la primera en pagar ecotaxa. Explicava que havia estiuejat a Eivissa els darrers veint-i-set anys i que la illa havia canviat “a pitjor”. Alison Synes, que residia a Kent, explicava que “donaria el que fos per rehabilitar part del mal que s’ha fet en els darrers anys” i acabava dient que “com a visitant estaré encantada de pagar”. En els dies posteriors reberem més cartes similars. Resulta que feien carreres per pagar la primera ecotaxa.

Hi havia un allau d’opinions favorables a l’ecotaxa. En Llorenç Birba, líder del sindicat GTU, defensava l’impost: “Ya era hora que alguien se pusiera a buscar recursos para arreglar los desaguisados provocados por el turismo. Porque además de riqueza, el turismo ha creado muchos desequilibrios...” així ho deia en unes declaracions a l’agència Efe.

A finals d’Agost anarem de visita oficial a Lloseta i allà ens trobarem que l’Ajuntament volia ser el primer en manifestar una declaració institucional a favor de l’ecotaxa. Des de Berlin arribaven notícies del recolzament dels Verds alemanys. La seva portaveu parlamentaria, Sylvia Voss, ens donava l’enhorabona i ens encoratjava a contenir el denominat “turiste barat que només cerca engatar-se cada vespre”. L’embaixador alemany a Espanya, Henning Weneger assenyalava als mitjans que “ l’ecotaxa podria ser benvinguda pels alemanys perquè ja estan avesats a pagar aquest tipus d’imposts”.

Les notícies arribaven de per tot. “Málaga, 6 oct. (Efe).- El Consejero andaluz de Medio Ambiente, José Luis Negró, calificó hoy como “buena idea” la creación de un canon anual para los turistas no residentes en Andalucía que visiten la región y confirmó que ha mantenido contactos con el Gobierno balear para conocer las iniciativas que se valoran en las islas”. El Partit Socialdemócrata andalús i els Verds també s’interessaren en la fórmula per aplicar-la a la seva terra i fins i tot ja parlaven d’una quantitat fixa: mil pessetes. A Lanzarote també estudiaven posar-la.

De fet, algunes organitzacions ja incitaven al Govern espanyol a assumir el lideratge turístic assumint l’ecotaxa. El catedràtic de la Complutense i president d’ADENA va fer una conferència a la Universitat d’estiu Menéndez Pelayo, a Santander, sobre l’ecotaxa i assenyalava, segons la notícia d’Efe, que “debería extenderse al resto del país. España es un país pionero en el turismo y, por tanto, tiene que reordenar sus recursos naturales. Es nuestro deber poner sobre la mesa lo que suponen las divisas del turismo y lo que representan en costes ambientales el mal uso de nuestros recursos por una afluencia masiva de turistas...”

Els diaris anaven plens de cartes al director sobre l’ecotaxa, la majoria de les quals emanaven un nítid sentiment de revolta. La gent estava farta de tenir que acceptar, sense més, tots els components negatius del turisme perquè ens aporta beneficis econòmics. Els hotelers es perfilaven com els principals objectius de la revolta. Es respirava a revolució contra la monarqua hotelera, que havia governat el país en els darrers 40 anys. El seu Gremi era la Bastilla. “Ahora deben comenzar a pagar ellos, los turistas y los hoteleros. Vienen por 18.000 pesetas y no pagan ni agua, ni basuras, ni infraestructuras, ni seguridad, ni sanidad, ni ornamentación pública...” Aquest era l’estil i el sentiment. Al Consolat també ens arrivaben caramulls de cartes dirigides al President amb l’ecotaxa com a tema. “Señor presidente, me parece absurdo el miedo a la ecotasa: huele a cambio positivo. Desconfie de este empresariado desfasado que ve fantasmas y defienda su propia parcela, que es la de todos, incluso de la de los hoteleros. A los turistas que no quieran pagar les daremos un siurell y las gracias por su no visita”. I encara un altre: “Si los hoteleros no quieren pagar, que el Gobierno no se gaste ni un duro más en ellos. Sr. Presidente, dedique el dinero que se les da para promoción y para arreglar las zonas turísticas a pagar los servicios sociales para los más desfavorecidos...”

Tot plegat, agafava un aire soterrat de confrontació que era molt perjudicial pels interessos globals de l’ecotaxa. Al Presi aquest tema li treia el son i m’el comentava en qualsevol estona perduda, al cotxe, a l’aeroport... Intuia que quanta més força i volada agafés l’afer, més contundent seria la reacció dels contraris i, per tant, més complicada la situació. Jo li deia: “Presi, però moltes vegades has dit el que diuen els mariners menorquins, que a més mar, més vela...”.

“Si, si... – contestava ell sense entusiasme – però ja veuràs que aquesta serà la mare de totes les batalles. Aquí algú farà esclatar la bomba atòmica” I el Presi tenia molt bona pituitària. Capitol 30

L’ESFORÇ INUTIL

(La narradora, secretària personal del president, encara un dels dies més trists de la seva vida, el de l’endemà de la desfeta electoral del 2003. Es el darrer capìtol del llibre)

Nit en blanc. Ni tan sols vaig fer la becada de la matinada, que és quan les primeres clarors de l’alba solen rehabilitar l’ànima inquieta de les esquinçades emocionals patides en la foscor. Ulls badats tota la nit. Per suposat, el cervellet es negava acceptar el que havia passat el vespre abans. Preferia romandre en el limbe de la inconsciència una estona més o refugiar-se en l’absurda fantasia. Per ventura s’havia produït un lamentable error informàtic que, una vegada corregit, faria variar tots els resultats al nostre favor... Era molt difícil empassar-se la debacle i, sobre tot, era inhumà resoldre en dues hores la continuïtat de quatre anys construïts lentament, jornada rera jornada. Em vaig demanar si hauria algun compost farmacèutic específic pel tractament dels cops blaus emocionals provocats pels impactes electorals sobtats.

Durant tota la campanya mai vàrem tenir la més mínima dada objectiva que permetés imaginar que, remotament, podria passar el que va passar. Ni un sòl estudi demoscòpic, ni una sola enquesta, ni la més pessimista de les anàlisis objectives ens havia fet entreveure els resultats que s’havien donat. Preveure en campanya la majoria absoluta dels conservadors només es podria haver fet per ordre directa de Leopold von Sacher-Masoch. Les inquietats eren unes altres: l’avaluació de la pujada dels socialdemòcrates, el previsible estancament de l’Unió o la davallada dels nacionalistes. Però mai la majoria absoluta del Partit Conservador. Qui ens havia fet aquesta monumental injustícia psicològica? Quina rara conjunció de forces astrals havia invertit el signe dels esdeveniments?

Jo havia assistit a moltes victòries de la dreta en aquest país. Una més no m’hauria provocat cap estrip intel·lectual ni cap col·lapse emotiu a condició, però, d’haver preparat el meu sistema metabòlic per a digerir el mal glop. Fins i tot les dretes, quatre anys abans, havien aliviat el seu drama amb el bàlsam de la previsió. A nosaltres fins i tot el destí se’ns acarnissava, se’ns reia a la cara amb crueltat.

Havíem perdut el Govern i, coneixent l’esperit trencadís del partit i de les esquerres en general, havíem d’aprofitar per fer quatre coses abans de perdre la dignitat. A les sis d’aquell matí ennuvolat jo ja estava dempeus. Amb un estrany mecanisme d’autoprotecció vaig decidir que, si tanmateix tenia l’ànima trencada, al menys convindria tenir cura del cos. Res de l’habitual dutxa ràpida sinó un bany amb sals, una bona repassada de assecador i una posterior embetumada de cremes com feia temps que no m’havia aplicat. I, per arrodonir, fent ús de la tradició senyorial dels grans dols, em vaig passar un vestit nou que guardava pels actes als quals pensava assistir en les properes setmanes però que, sobtadament, havien caigut de la meva agenda.

Es perden eleccions però les institucions continuen. Amb aquesta idea vaig entrat en el Consolat a la meva hora habitual: les vuit i quart del matí. Des de molt petita mumpare, que era basc, m’advertia amb comicitat fingida que a la nostra família quan s’havia d’afrontar una situació compromesa, estrenyien els punys, avançaven amb pas ferm, amb el cap ben alt i es deien a ells mateixos: “Endavant, que som d’una nissaga antiga i valenta”. El fet és que vaig tenir que recórrer a tot tipus de ressorts per aparentar una seguretat i un distanciament dels fets que, evidentment, n’estava mancada.

L’expectació que va crear la meva presència al Consolat aquell dia només va ser comparable a la de la primera vegada que vaig travessar la porta com a responsable de la Secretaria personal del President. El meu missatge era el de normalitat democràtica i d’orgull per haver estat quatre anys en un centre neuràlgic d’un govern progressista del meu país. I així ho vaig fer saber a tothom. Però abundaven les cares de circumstàncies i fins i tot una de les al·lotes del gabinet va deixar escapar una llagrimeta: “No comprenc com vos ho podeu prendre així... Jo estic destrossada...” (...)

Vaig anar a peu fins a la seu del partit, passeig del Born amunt i cap a la Plaça Major. De la porta del Cafè Manelic una veu em cridà. Era en Jeroni Carrió, un publicista de Palma que estava compartint taula amb en Miquel Gordó, un misser amb despatx que no arribava a agafar tota la volada que pretenia. Ambdós eren habituals d’aquell local. “Això serà un desastre, una autèntica catàstrofe, t’ho jur que no m’ho acab de creure...” començaren a dir i a pronosticar, amb tot un ventall de lamentacions, les desgràcies que assolarien les Illes Balears amb la majoria absoluta de la dreta. Es demanaven amb inquietud què havia passat, quins estranys mecanismes electorals s’havien posat en marxa. Ells mateixos es donaven la resposta i ho atribuïen a l’essència dretana, endèmica de la societat mallorquina. A mi em carregaven un poc tots dos perquè en aquell mateix cafè havíem tengut moltes converses durant els darrers quatre anys i durant tot aquest temps no s’havien cansat d’utilitzar, davant qualsevol auditori, el retret constant i la crítica impenitent al Govern de Progrés. Ens definien com “les mongetes de la misericòrdia” per la falta de coratge i valentia per prendre mesures contundents. Als seus ulls, no ens atrevíem a agafar el bou per les banyes. Les estores del poder i el cotxe oficial ens havien fet tornat acomodaticis i distants de les autèntiques consciències de l’esquerra.

Aquell dia jo no estava disposada a ser mocador de les llàgrimes de ningú i molt menys d’aquells dos, així que sobtadament els hi vaig demanar: “I vosaltres, vàreu votar ahir? No. Els hi sabia molt de greu però cap dels dos havia votat. Un tenia un problema d’empadronament que no l’acabava de resoldre i l’altre estava censat a Artà i, com havia de guardar el nin no s’havia pogut desplaçar. “Idò ja sabeu perfectament el que ha passat. Que els seus han fet campanya durant quatre anys i han anat a votar en bloc i els nostres ens han barrejat durant tota la legislatura i els hi ha fet peresa anar a votar. És clar com l’aigua el que ha passat”.

Els vaig deixar i vaig continuar cap a la seu del Partit Socialdemòcrata. Aquells dos m’havien produït un brot d’exalçament que me l’hauria d’haver reprimit. Però jo duia l’espina clavada al cor. Eren els radicals impacients. Eren d’una espècie molt abundant en els territoris de l’esquerra lúdica i nocturna que, gaudint d’una excepcional llibertat intel·lectual, es veien forçats a l’exercici de la crítica permanent i noble. Els altres, especialment la gent del Govern, no teníem aquests sentiments interiors tan sofisticats. Érem més primaris, només ens atreia la miopia terrenal. Allà, entre l’aroma de l’excel·lent cafè del Manelic o amb la contundència dels combinats nocturns, els radicals impacients esgrimien solucions per tots els problemes i un impressionant ventall d’arguments per dignificar el país. Però mai mogueren ni un dit per col·laborar amb el Govern de Progrés. Fins i tot votar els hi havia fet peresa...

Quan jo pensava que aquests dos eren una part del nostre suport social m’encenia. A l’altra banda, a la dreta, milers de formiguetes es dedicaven laboriosament a recaptar vots entre els parents, els coneguts o els veïnats. Sense grans discursos ideològics. La llibertat intel·lectual era un concepte desconegut. Però res els hi feia peresa.

Em vaig adonar, però, que no podia continuar així tot el dia i, per tant, amb l’ànim d’esmena em vaig dir a mi mateixa que no discutiria amb ningú més. Em bastava la processó que duia dedins. No podria tapar la consternació i la frustració amb l’agressivitat cap als demés. Aquell dia tocava ser amable i autocrítica.

El Presi estava al seu despatx de secretari general, amb en Canudes que feia comentaris en veu alta dels diaris que llegia. Com a secretari d’organització del partit havia convocat l’habitual reunió de l’executiva per aquell mateix dia i ja tenia un primer avanç de l’informe electoral que li havien preparat des de primera hora. El diputat de Formentera s’havia perdut per tres-cents vots i el d’Eivissa per dos mil. A Menorca, la separació entre Els Verds i l’Agrupació d’Esquerres els havia fet perdre un diputat. D’haver anat plegats l’haguessin conservat. A Mallorca, els socialdemòcrates havien pujat més de 24.000 vots, però els conservadors altres tants. Nosaltres, però, trèiem un diputat més i ells no.

“Si tres mil vots dels que ens sobren a Mallorca els poso a Eivissa i Formentera, hem guanyat les eleccions. És així de cruel” deia en Canudes, consultant l’informe electoral.

El Partit Conservador no havia tret majoria absoluta a Mallorca. A pesar de tot l’esforç i d’haver mogut cel i terra es quedava allà on era. Hi havia, per tant, la possibilitat matemàtica de reeditar el Pacte Progressista per governar el Consell, com s’havia fet des de 1995. En Canudas, expert en el diagnòstic ràpid, distant i fred de qualsevol situació política, posava ordre entre les restes de la desfeta. Era important parlar tot d’una amb la gent de l’Unió, no tan sols pel pacte del Consell sinò per mitja dotzena d’Ajuntaments importants.

“No hi haurà pacte”, va sentenciar el Presi, que en els deu minuts que jo era allà encara no havia obert boca. “I no hi haurà pacte – continuà – perquè na Maria Lluïsa té decidit que ho fermarà amb en Garrigas i perquè passaran un parell de mesos abans que els nacionalistes siguin capaços de formular una idea política coherent i lògica. Ara estan dins l’UVI. Però, en qualsevol cas, avui mateix diré als mitjans de comunicació que faig una oferta concreta per governar Mallorca en coalició progressista. M’hauríeu de preparar algun paper amb una sèrie de punts programàtics. I ara, telefoneu-me a na Maria Lluïsa. En Canudas i jo ens retirarem, pero abans de tancar la porta vaig sentir que el Presi li deia: “Quin desastre!...”. Feia quatre anys havia començat aquesta mateixa conversa amb un “I què hem de fer?”. En aquesta ocasió no hi havia massa cosa que fer. (...)

Jo vaig tornar al Consolat. Eren passades les tres i tothom havia buidat. Només en Juanca, el bidell, estava en el seu lloc. Els meus ulls impregnaven de desolació aquell mateix paisatge que només feia vint-i-quatre hores l’havien decorat d’il·lusió i esperança. La rutina administrativa quedava xapada, inservible. La pàgina de l’agenda del President, buida. Els caramull d’arguments de campanya que tenia damunt la taula resultaven particularment commovedors. En qué haurem fallat? On s’amagava la causa essencial del nostre desencert? Tenia dificultats per ordenar les idees dins del meu cap. El meu mirall també s’havia trencat.

Jo sempre deia que la derrota sol ser més fructífera que la victòria perquè, habitualment, quan es guanya no es fa cap anàlisi sinò només celebracions, però quan es perd la tendència és a esbrinar les causes que han provocat aquesta situació. Però ara m’inquietava que l’examen dels motius de la desfeta fossin tan estèrils com van ser els de la victòria. En els dies següents, però, vaig em va arribar un flux d’informacions que m’ajuda a compondre el puzzle.

L’anàlisi de les meses electorals era fulminant: el vot suposadament progressista de menys de trenta anys s’havia abstingut fins a proporcions del seixanta per cent en molts barris de Palma i de les ciutats més poblades. Tots els esforços per excitar aquest vot no van ser suficients. Teníem raó quan dèiem que la campanya havia de ser “canyera”, marcant les grans diferències entre la dreta i l’esquerra. Els vots que nosaltres arreplegarem amb aquesta línia no van bastar perquè els altres partits del pacte optaren per la campanya tranquila i elegant que, com es va veure, va passar desapercebuda per aquesta immensa franja de l’electorat.

Xifres en mà, la clau de la remuntada conservadora havia estat a Eivissa i a les zones turístiques de Mallorca. El Partit Conservador va ser intel·ligent en cremar tota la munició en aquests indrets perquè era allà on tenia acumulades les seves legions de sapadors i podrien treure la major rendibilitat electoral. En Matutano, a Eivissa i Formentera, es va arromangar les mànigues de la seva camisa blanca i va suar la freixura, de mitin en mitin, de casa en casa. A l’anterior convocatòria electoral va anar a votar amb el seu Rolls Royce blanc, però en aquesta no s’havia tret la muda de feina. La seva família patia perquè l’excitament i la mobilització del vell durant els dos mesos previs a les eleccions era tal que li podria reproduir nous problemes coronaris. Tenia estesos els seus peons per tots els centres neuràlgics com abelles obreres a l’eixam. Fins i tot va col·locar la seva filla a les llistes electorals per anunciar a tota la societat eivissenca, de forma clara i llampant, que el gran cacic Matutano havia entrat en guerra i lluitava, com sempre, en el bàndol dels guanyadors.

Vist des d’aquesta perspectiva sortien les claus que explicaven els resultats de les Pitiüses. Si a aixó afegim que el Verd Cucales va fer tot el possible per fer menjar terra a la Presidenta del Consell que el va destituir, tindrem el puzzle eivissenc quasi al complet. L’esquerra s’increpava en públic i els conservadors acaparaven vots en privat. Les llistes progressistes es dividien i les de la dreta s’unificaven. L’aritmètica electoral no perdona. A Formentera, el Parc de Ses Salines degué funcionar molt bé amb la seva directora ecologista però el seu enfrontament estèril, a dos mesos de les eleccions, amb la gent que llogava les hamaques va fer que, a partir de llavors, el Parc el gerències la dreta.

A Mallorca no paraven d’arribar les notícies de com els hotelers havien preparat l’anada a les urnes. Les cotxades de gent als col·legis electorals, papereta en mà, foren continues. La guàrdia pretoriana del complot de la dreta foren els caps de personal dels hotels que s’hi volgueren prestar i que actuaven com a interventors in-pèctore, controlant el vot dels treballadors. Em contaren que una cambrera d’hotel, jove i no excessivament informada, deia que ella havia votat al Partit Conservador perquè a ca seva, a Andalusia, tots eren d’esquerres i n’estava ben orgullosa se seguir la tradició a Mallorca...

Per fer-se una idea de la mobilització hotelera bastava veure les rialles den Gómez LLull la nit electoral a la seu del Partit Conservador, abraçant-se emocionadament amb en Garrigas mentre li deia: “Convé que no et torbis i demà mateix hauries d’anunciar la retirada de l’ecotaxa. Eh Joanet?”. Com era natural, volia el pagament immediat de la seva part del botí. Pel que en comentaven els periodistes, Góme LLull bravetjava de tota l’organització de la jornada electoral. “Qui és que deia que els hotelers són molt poderosos però no mouen més de mil vots?” demanava amb un to provocador. El dia de la presa de possessió den Garrigas com a nou President, tot el govern i els ministres que van venir a Mallorca per l’ocasió foren convidats a sopar pen Gómez al seu casal. Jo vaig trobat que seria molt difícil visualitzar millor la submissió de la dreta política balear al poder econòmic.

El mèrit den Gómez LLull no es limitava a confabulació de la jornada electoral sinò al seu comportament durant pràcticament tota la legislatura. Ell i un parell més van fer possible la vella sentència que diu que la dreta pot perdre les eleccions, però mai el poder. De fet, mai entregaren del tot el poder i el recuperaren a qualsevol preu.

I en front de tot aixó, què teníem nosaltres? Qui eren els nostres Matutanos, els nostres Gómez LLulls? Com equilibràvem aquesta pressió de les forces ocultes per donar a les urnes el tomb suficient per tornar el poder als de sempre? Idò sense misteris: amb gent corrent, amb militants de conviccions i bona fe que anaven casa per casa oferint un fulletó del partit i unes paperetes i que “si trobaven, els votassin”. Feia plorera.

Na Mirita Tudurí és una amiga de fa molts d’anys i em va donar per telèfon la seva opinió sobre aquest fet: “Mira, només els guanyarem si som tan dolents com ells. Em d’emprar la mateixa dolentia. Hem d’enganyar a la gent, sense moral ni ètica. Inventar-nos mentides per fer por als ciutadans. Utilitzar tot tipus de pressions. Els mestres i els professors podríem fer meravelles. Hem d’alçar a la gent amb tot tipus de demagògia, cridar a la desobediència civil...” Gent com ella t’aixecava la moral però només momentàniament perquè tot d’una te n’adonaves que cap dels teus estaria disposat a fer això. Els socialdemòcrates havíem aconseguit més vots que l’any 1999, més d’un vint-i-cinc per cent més, però eren vots fruit de la reflexió, no de la mobilització. Havíem aconseguit, amb els nostres arguments i la nostra proposta, que anés a votar un bon grapat d’abstencionistes, però a ningú li passava per la imaginació que aquests nous votants estiguessin disposats a demanar el vot al seu veïnat i convèncer-lo de votar a un partit progressista.

En les meves elucubracions turmentades d’aquells dies vaig intentar ser objectiva i autocrítica, cosa que no sempre vaig aconseguir. No obstant, vaig arribar a admetre que les dificultats no només venien de les pressions de les clavegueres. El mal també estava en el famós “què es diu a qui”. Què proposàvem els socialdemòcrates? La millora permanent dels serveis públics, de la sanitat, del transport, de l’educació, de la seguretat. Un model econòmic de prosperitat però basat en la prudència i en el respecte al medi ambient i a les persones. Una forma de govern neta i austera, de defensa dels interessos generals del conjunt del país. Poca cosa més.

La dreta encara proposava menys coses i es basava en un pur desideràtum: oportunitats de negocis per a tots, sobretot pels poderosos, que crearan riquesa i donaran feina als d’abaix. Això era tot. Una proposta que no poden controlar perquè la marxa de l’economia la decideix gent que no parla com nosaltres, que està molt enfora de nosaltres, i que no té els mateixos interessos que nosaltres. Però les perspectives de guanys econòmics tenen efectes narcotitzats sobre les persones i l’oferta de la dreta provocava salivera a les boques llépoles i insaciables. Feta aquesta feina, ja només els hi queda dirigir-se als sectors més covards i atemorits de la societat i agitar-los la mòpia de la crisi econòmica i la bubota de l’atur i la ruïna. El seu gran avantatge era que el patrocini del “vagi jo calent....” té una gran acceptació a les societats desmembrades del segle XXI.

El que era més mal de suportar durant aquell final de maig eren les bravates de la dreta. La “victòria apabullante”, el “gran triunfo del Partido Conservador, que ha desalojado del poder a una izquierda que iba camino de hundir Baleares en la depresión”, i altres fervoroses i exagerades apreciacions que anunciaven en tots els mitjans de comunicació, als quals la victòria de la dreta els hi havia vingut ben de nou i, mentre s’ubicaven, rendien pleitesia als nous amos.

Entre el renou d’aquells dies es produí un fet important que ningú es va atrevir a encarar amb la necessària transcendència i no va passar de la categoria d’anècdota. Encara no havia passat una setmana de les eleccions i la dreta social i la política donaven per acabada la crisi econòmica. Segons els seus profetes, que l’havien preconitzat dia a dia, hora a hora durant els dos darrers anys, el propi canvi de govern havia donat el gir i allà on feia una setmana hi havia una catàstrofe econòmica, ara hi havia una evident recuperació i l’arribada de turistes es tornava a disparar. Varen voler fer creure a tothom que hi havia desenes de milers de persones a tota Europa esperant els resultats de les eleccions a Balears i que, vista la victòria de la dreta, havien corregut cap als aeroports amb destinació Palma.

El putsch econòmic quedava al descobert. Tots els responsables turístics del govern central, que s’havien escanyat de tant cridar als quatre vents que el turisme anava bé a tota Espanya menys a Balears, diagnosticaren aquella mateixa setmana que les reserves es recuperaven. Els turoperadors estrangers també ho celebraven. I aixó si que em rebotava, sobretot veient que els membres del Partit Conservador els hi reien les gràcies quan els gestors alemanys del nostre turisme manifestaven que “ja era hora que se’n anés aquell govern d’afeccionats”. El “Bild” va treure aquella setmana un reportatge titulat “Mallorca, más lujosa que nunca”. Els taurons que atemorien els turistes per les platges havien desaparegut. Només em va consolar un acudit d’un diari, “Nuevas Noticias” en el qual un turoperador germànic, amb capell de copa, deia a un grup de mallorquins que s’abstinguessin de fer comentaris sobre el model turístic perquè “les Illes Balears són un afer intern nostre”.

La pretesa crisi havia estat una mascarada de la dreta. Sabien que el Govern de Progrés es feia fort donant solucions reals a antics problemes, començant per l’ecotaxa. Per això s’especialitzaren en el boicot, l’amenaça de debacle econòmica i la creació artificial de crispació. I ara ens deien que això havia estat una broma. I ho deien cara alta, desafiants, en una demostració d’un poder que anava molt més enllà del que atorga la democràcia representativa.

Pareixia que tenien interès en bravetjar de la delictiva l’operació de setge al govern progressista de Balears. Tots els ministres d’Ansar s’apressaven a manifestar que Garrigas tenia obertes de bat a bat les portes del Govern central i que s’afanyarien a preparar tot tipus de col·laboració amb el nou govern de dretes. Era la mostra de la colossal deslleialtat i traïdoria del Govern central cap a les Illes Balears. Les presons estan farcides de petits delinqüents però aquests tipus de delicte de gran envergadura contra tot un poble romanen impunes.

El renou social de borino que imperava aquells dies estava també propiciat pel sector del “es veia venir”. Eren els experts en fer travesses els dilluns i bravetjar d’haver encertat tots els resultats. Gent de l’entorn nostre que ara trobava tota casta d’errors en la gestió del Govern o en el plantejament de les estratègies. A un costat estaven els que opinàvem que ens havíem equivocat en fer unes polítiques massa radicals, empesos pels altres socis del Govern i que, en conseqüència, el centre polític ens havia girat l’esquena. Els de l’altre costat ens retreien tot el contrari: no ens havíem atrevit a fer polítiques contundents i havíem la farina blana per por de ferir als poderosos. La nostra postura tèbia havia decepcionat a les esquerres d’aquest país i, en conseqüència, no havia votat. Era per enfollir.

Va ser una setmana atribolada i frustrant. Amb molts de renous ambientals però també amb molts de silencis. El record de la “charlotada” del mur de totxos davant el Consolat – Pacte de Ciment - feta pel Grup Ecologista flotava en el ambient. Ara, cap dels seus responsables piulaven. Els silencis de certs activistes culturals davant polèmiques com la de l’ecotaxa cobraven ara tota la seva intenció. Ara es feia més evident que mai que durant la legislatura molts col·lectius socials progressistes havien llançat la brúixola a la mar.

El meu capet no s’aturava d’especular, forçat per una estranya energia. Una qüestió em flagel·lava: quin havia estat el desencert? Però no hi havia una resposta única ni curta. Em demanava si havíem fallat en les actuacions de govern o en les previsions dels resultats i em costava decidir quina opció era la pitjor. Era obvi que havíem fet malament alguna cosa per perdre les eleccions, encara que això no ens obligava a haver perdut la raó. Els republicans ven perdre la guerra civil contra Franco. Alguna cosa feren malament però la raó sempre els va emparar. Seguint aquesta línia: no es dramàtic especular en qué es va equivocar Salvador Allende?

Era una derrota del Govern en primer lloc, però immediatament després, en un ordre de prevalència, venia la desfeta de la societat civil progressista. Els grups socials i econòmics que enfortiren l’opció del Partit Conservador no tingueren cap contrapès. Demostraren tenir visió de futur, saber quin era el seu paper i la feina que havien de fer. Al costat progressista ningú va tenir una percepció estratègica del que estava passant ni capacitat per condicionar el futur. Les lamentacions del dia després no rehabilitaven els silencis i el distanciament clínic que havien mantingut cap al govern progressista.

Aquest era l’autèntic problema dels progressistes al nostre país: ningú s’havia preocupat de fer xarxa ni de preparar maniobres tàctiques: tot quedava en el camp de les idees. La derrota de la societat civil era, amb diferència, el drama de més envergadura que, malauradament, tenia més calat que la derrota el Govern. Els governs poden perdre cojunturalment unes eleccions en aplicació del joc pendular de la democràcia, però si tenen una base social sòlida, dinàmica i organitzada, les forces polítiques seguiran tenint una influència decisiva des de l’oposició. Nosaltres, però, no podíem aspirar a res, ni a tant sols a la pau interna. A més, el Partit Conservador, amb la seva voracitat ideològica, ens tancaria a la sala fosca. Em vaig demanar si, en aquelles hores, l’única persona que pensava això era jo.

En Garrigas reia per tot però el seu cor tenia una ombra: se li complicava el seu retorn a Madrid. Aquesta maleïda Presidència de les Illes Balears sempre li causava trastorns. Al 99, quan volia seguir, el van descavalcar. I ara, al 2003, quan tenia tot a punt per partir i retrobar la seva vida a la Cort ansàrica, quedava retingut al Consolat. No era infeliç perquè s’havia tret una espina que el corcava. Havia passat de la indigència política de la desfeta del 99 a un indiscutit lideratge que la seva persistència i la sort li havien proporcionat. Per altra banda, la victòria tenia, sobre tot, el valor d’allò que és sorpresiu i inesperat que tant contribueix a sobrevalorar-la. El Partit Conservador no havia preparat cap festa per la nit electoral; estigueren condemnats a celebrar la victòria a la seva seu i amb tassons de plàstic. Molts d’ells, que havien avisat a ca seva que no farien tard, tingueren que telefonar per dir que no els esperessin desperts.

En els darrers dies de juny, el Presi només tenia un mal tràngol que suportar: el debat d’investidura del President Garrigas. Estava esgotat i només pensava en anar-se’n de vacances. No li preocupava el debat polític perquè anava sobrat d’arguments sinó encertar en el to, donar compte de l'acomiadament amb la dignitat d’un ex President. No volia propiciar un debat agre que, per altra banda, sempre el guanyaria el president entrant. Tampoc volia formular una denúncia contundent de totes les males arts i grolleries polítiques que havia emprat per arribar a ser investit. “És la seva festa i seria patètic per part nostra que el volguéssim mossegar”, deia. El que sí volia que quedés clar era “com deixàvem l’heretat després de quatre anys” i els avenços que s’havien produït.

L’equip de Presidència, amb els assessors econòmics, van fer un dossier comparatiu i detallat de quina situació havíem trobat quatre anys abans i quina era l’actual. Tots els índex registraven avenços considerables. En Badia va proposar fer una darrera roda de premsa mostrant l’inventari de com “entreguem la casa”. Argumentava que seria una manera de fer front a la més que previsible operació de desprestigi de la nostra acció de govern que muntaria la dreta. El Presi, però, no ho va voler. “Nosaltres partim. No mos hem d’aferrar a l’emblanquinat per dir tot el que hem fet. Ja ho dèiem durant la campanya. Qui ho ha volgut saber ja ho sap. No hem de fer com ells, que tingueren un mal perdre... I pel que es veu també tenen un mal guanyar...”, va dir el Presi. Jo, així mateix, em vaig quedar un exemplar. El guardaria per sempre. Allà, en una vintena de folis estaven, comprimits, els resultats d’alguns dels esforços del primer Govern de Progrés. No hi eren tots perquè hi ha iniciatives molt importants que no són mesurables amb xifres. És més, m’atreviria a dir que els esforços més grans mai quedarien registrats en lloc.

Un altre mal moment que havia de passar el Presi era l'acomiadament de tot el personal de Presidència. Li vaig demanar com ho volia fer però no em va donar cap resposta. S’ho prenia com un mal glop perquè era un home que en les relacions amb els demés sempre esquivava la transcendència i els sentiments personals i l’adéu a les persones amb les quals havíem compartit quatre anys donava la més alta temperatura en el termòmetre emocional. En tota la legislatura com a president mai s’havia trobat còmode en res que sortís de la senzillesa d’allò que és quotidià. Finalment, li vaig proposar que reuniria a tota la gent a la capella del Consolat per fer un aperitiu. “D’acord, però com per Sant Francesc”, em va respondre. Allò volia dir que la beguda i les coques les pagaria ell, de la seva butxaca, com havíem fet cada any per la copa de Sant Francesc, a la qual convidava a tot el personal.

Vàrem fer la copa com per Sant Francesc. No va voler fer un parlament emotiu a pesar de que la situació s’hi donava perquè el clima emocional del centenar de persones que ens reunirem era ben dens. Tothom volia fer-se una foto amb ell com a record. “Em fareu agafar complex de torre de Pisa”, bromejava. Van haver moltes llàgrimes contingudes i altres no tant. Afloraren els mocadors, fins i tot els d’alguns homes que es retiraren per no posar-se en evidència. Tots tractàvem d’aparentar normalitat però la nostàlgia ens guanyava.

El dia 27 de juny, en Garrigas seria investit pel Parlament com a nou President. El debat va començar el dia abans. Va fer un discurs curt i lleig. No va voler donar a l’ocasió la solemnitat que mereixia. S’ho va prendre com un tràmit. Va encarregar uns quants folis a un comentarista de “El Universo” –molt ben pagats, per suposat –, els va llegir amb rutina i en menys de mitja hora va donar per acabada la sessió. Jo estava segura que no comprenia el significat exacte d’algunes paraules que va dir. Pronuncià més de trenta vegades la paraula empresaris i als treballadors se’n va referir en només una ocasió. Ecotaxa fora, menys català a l’administració i a l’ensenyament, noves autopistes i més negocis pels qui ja en fan. Aixó va ser tot.

La intervenció del nou líder conservador donava per fer-li una bona resposta a la sessió de l’endemà. El Presi es va reunir amb el nou grup parlamentari socialdemòcrata i, posteriorment, amb el seu gabinet. Però no era el Presi dels grans debats. Va considerar que aquella ocasió no era la seva i es va abstenir del discurs punyent. Gaire bé no em va fer canviar res de les paraules que havia preparat uns dies abans.

I, per fi arribà el darrer dia. La jornada en la qual sortiríem del Consolat per no tornar-hi. Ja feia un parell de dies que havíem acabat tota la feina de preparació d’un traspàs de poders que, curiosament, no s’arribaria a fer mai. Els funcionaris no tenien res a fer a no ser controlar l’expectació de l’entrada, l’endemà, dels nous inquilins d’aquella casa. El Presi va arribar tard, pràcticament a l’hora de partir cap al Parlament. Em va demanar un gelocatil perquè tenia un poc de mal de cap. “Del còctel de nirviada, frustració i malenconia que dus dedins”, vaig pensar jo.

En el breu trajecte en cotxe no va obrir la boca. Passava les fulles del discurs que havia de pronunciar. L’ordre d’intervenció dels grups parlamentaris era de menor a major i, com la sessió començava a les dotze del migdia, era molt probable que no pronunciés la seva intervenció fins a la sessió del capvespre. Però l’oposició no estava per grans discursos i aquell dia, el darrer que els grups progressistes se seurien en els bancs del govern, l’ambient estava musti i ningú s’allargava més del compte. Tan fou així que el Presi, contràriament al que estava previst, va tenir temps d’intervenir a la sessió matinal. Va estar millor del que jo mateixa m’esperava. Li va donar al discurs una certa solemnitat, basant-lo essencialment en l’obra feta durant el seu mandat i en la proposta, al nou Govern, de seguir amb algunes de les iniciatives que estaven en marxa. Fins i tot el retrets als desgavells més grans del programa den Garrigas els va expressar amb serenitat i sense crispació. Era tot a l’enrevés del que havia passat l’any 99, quan un Garrigas ferit i malcarat, acabà el seu Govern amb una bufera i altivesa patètiques.

Tornarem al Consolat en cotxe i el Presi era un altre. Ja no tenia mal de cap i se’l veia amb la seva energia habitual. Després del discurs se sentia com alliberat, com el qui sap que ja ha tancat la darrera porta. La sessió parlamentària no acabaria fins al capvespre però ja només li quedava fer un torn de rèplica de quinze minuts que no li preocupava gens ni mica. “Dinarem per darrera vegada en el Consolat però no he comanat res d’especial. Sopa i bistec”, li vaig anunciar. “Podies haver encarregat un bon tiberi com els que donen als condemnats a mort el dia abans de l’execució...” Fins i tot el xofer va riure.

Al Consolat anàrem directament cap el menjadoret, on ja estava servit el dinar. Estava parlador i fins i tot alegre. “Supos que ja no em faràs acomiadar de ningú més perquè aixó és com un dol que mai s’acaba...”, digué mentre es treia la jaqueta i començava amb la primera cullerada de sopa.

No jo sabia massa qué dir en aquella ocasió i m’anava molt bé que el Presi afrontés el darrer dinar amb tota la naturalitat i parlant amb un to ben distant de la simbologia dramàtica que tenia el moment. Amb ell aprenies a ser senzill. No s’aturava de xerrar i somriure: “Saps que em recorda tot aixó? Un partit de futbol en el qual has atacat tot el temps i has tengut moltes ocasions de gol, l’àrbitre no t’ha pitat dos penals claríssims i quan ja esteim en el temps de descompte, els contraris fan un gol amb la mà que l’àrbitre el dona per bo. Així de fotuts mos hem quedat. La Copa és per ells. Són campions. Són més bons que nosaltres”.

Jo el vaig prevenir contra les grans especulacions que encara es farien sobre les causes de la desfeta. Ell em va tallar: “Sobre tot em fan gràcia tots aquests entesos, grans divinitats, vestals de la radicalitat, que furguen dins la ferida i diuen que han trobat el microbi de la covardia, de no fer plantejaments clarament d’esquerres. I que consti que en algunes coses tenen raó, però obliden un petit detall: que si hem estat quatre anys en el govern és perquè hem aconseguit, setmana rera setmana, el suport de l’Unió de na Maria Lluïsa, un partit sociològicament de dretes amb el qual teníem un pols constant. Hagués tengut que convidar-los a tots els dinars que vaig tenir amb ella. Per ventura així comprendrien que vam arribar molt més enllà del que era previsible amb un soci com aquest. I si no hi havia soci, no havia govern, així de senzill.”

El Presi es trobava a gust parlant mentre encenia un cigarret entre plat i plat. “Jo ja no els hi diré res perquè, quan has perdut, el millor que pots fer és

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Mirarem de no morir
• Però hi ha crisi o no a Balears?
• El retorn del cañellisme
• Els fariseus de la doble moral
• El video de Rodrigo
• Reflexions sobre guanyar i perdre
• Fer política sense sou
• “¡Zapatero, dimisión!
• Un tomb electoral colossal
• No hi ha mitges tintes
• Perill real !!!
• El PP castiga als votants del PP
• No volen que anem a votar
• Qui té duros...
• El debat i les apostes
• Són iguals?
• Amaguen la "mano dura"
• Rajoy i els currantes
• Sempre xerra un coix
• Dos blogs i tu
• Canvi de format
• Quatre gotes sobre el Metro
• JB07: Els morts de la demagògia
• JB07: Cadena perpètua
• Maioneses d'estiu
• JB07:Feromones a gogó
• JB07: Queda tant per fer...
• JB07: Sota els plàtans de Santa Eulàlia
• JB07: L’intermitent a la dreta
• JB07: Nous temps

• blog diari [149]
• Blog diari (tardor) [84]
• JB07 [153]
• A l'ombra de la figuera [33]
• JB2011 [8]
• articles polítics [2]
• articles socials [19]
• Articles [14]
• general [2]
• "Els anys d'excepció" [1]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom