bayona | 01 Febrer, 2006 18:25
Un comentarista de blog hem va demanar ahir perquè escrivia aquí en català i en els diaris en castellà. Li vaig prometre que avui publicaria un article sobre aquest tema. Gràcies "Indígena", pel teu comentari i l'oportunitat que m'has donat. Clica i tendras l'explicació demanada.
Jordi Bayona
Pertany a una generació (Barcelona, 1950) que fórem ferits amb les bales de la llengua a l’alba de les nostres vides. Des de llavors, arrossegam una lesió irreversible. La gangrena idiomàtica ens ha rosegat cada dia de la nostra vida.
Un dels horrors de la guerra civil espanyola van ser el “Nins de la Guerra”, rabassats de les seves famílies per enviar-los a l’estranger. La seva identitat fou fulminada i la patiren fins a la mort: eren espanyols a Rússia i russos a Espanya. En la mateixa ona, però amb menys d’intensitat, un dels horrors dels 40 anys de franquisme fórem els “Nins de la Llengua”, víctimes d’una peculiar dislèxia que ja ens acompanyarà fins al final. Aquesta és la història de molts que ja han superat els 50 anys.
M’engendraren en català i en aquesta llengua van ser les meves primeres paraules i els primers jocs. Vaig ser despreocupat i feliç fins als tres anys, que em dugueren a l’escola per ensenyar-me a llegir i a escriure. Allà em va sobtar, damunt de la pissarra, un retrat de Franco, abrigat amb la pell d’ermini. Ja era un mal auguri.
D’entrada, el primer dia ja em robaren el nom: em van assabentar de jo que nomia Jorge.
Després m’ensenyaren a llegir i a escriure en castellà. Des d’aquest precís moment vaig formar part del petit grup de nins del món occidental que han patit l’impacte de no aprendre a l’escola la llengua de la seva família, de la seva terra, del seu entorn. Mai hem estats recompensats econòmica ni psicològicament pels danys causats.
Els pares, la família, els amics, els veïns del barri em parlaven en català però els meus herois infantils ho feien en castellà. La feliç existència d’infant començava a complicar-se. El Capitán Trueno exclamava coses incomprensibles per a mi com “!Santiago y cierra España!”, que pel que s’intuïa, algú l’havia deixada oberta.
En el cinema del meu barri els jaboni parlaven estrany però Tarzan, perdut en plena selva, ho feia en castellà. Senzill però castellà: “Tarzán gustar ducharse con trompa de Simba”. Fins i tot el doctor Franz de Copenhague, de qui després vaig saber que era danès, m’explicava els seus invents des de les pàgines del TBO en castellà.
Aquell magma lingüístic era per enfollir: Jo parlava català amb els companys de joc, però als meus soldadets de goma del Fort King, que lluitaven contra els sioux, els feia parlar en castellà, seguint l’exemple de John Wayne y del Llanero Solitario que coneixia del cinema. Jo no me n’adonava, però l’esquizofrènia lingüística ja em corcava el cervellet.
La primera postal que vaig escriure als meus pares va ser des d’un campament d’estiu i també la vaig escriure, lògicament, en castellà. Però ja llavors devia germinar dins meu el primer brot de rebel·lia adolescent, perquè vaig gosar acomiadar-me amb un “Adeu”. Així, sense accent.
Als meus primers amors els hi vaig donar llengua en català, però el “billet doux” l’havia d’escriure en castellà, que era l’únic idioma que jo sabia escriure. Sentia que tot allò em feia cruixir les entranyes, però la vida d’aquells temps no et donava moltes oportunitats per a les reflexions íntimes.
Jo em relacionava majoritàriament en català però en tots els anys de formació mai vaig rebre una lliçó de /ni en català. L’afecció per la paraula escrita era en castellà però jo m’expressava verbalment en català. En la primera gran lectura, Hemingway em parlava en castellà i jo ho comentava amb els meus amics en català. La vida em va dur a viure un cert temps a França, la qual cosa no va ajudar a resoldre l’esquizofrènia de la paraula.
Quan vaig començar a escriure com a professió la ferida lingüística ja supurava. El meu cervell va esclatar en una guerra civil que encara avui no he superat. Com el doctor Frankenstein, he creat una criatura lingüística esperpèntica. He defensat l’ús del català amb articles escrits en castellà. De fet, aquest mateix va se originàriament escrit en castellà i publicat a Diario de Mallorca. Rosegaré la creu de la incongruència tota la vida.
Els meus pares estaven orgullosos de poder criar als seus fills sense les sirenes que anunciaven els bombardejos que van viure a la seva infantesa. Era un gran avaenç. Jo ho estic de que els meus fills hagin estat educats, parlin, escriguin i pensin amb tota normalitat en català, idioma del seu país. I, per suposat, també parlen i escriuen en castellà amb correcció. La tele, el cinema, els diaris i també l’escola, s’han encarregat d’ensenyar-los el castellà.
Darrera aquesta normalitat quedam alguns discapacitats lingüístics com jo mateix, que gosen escriure una novel·la en català tot i sabent que sortirà un amb un estil esburbat i lluny dels mínims literaris. Per ventura en castellà hagués estat de més envergadura estilística ... però, tractant-se del tema que era el resultat seria menys convincent. Aquesta és la contradicció eterna.
Tot plegat, és com tenir dues mans esquerres. Afortunadament som d’una espècie a extingir. Els que heu vingut darrera ja ho heu trobat un poc mes llis.
Miquel | 01/02/2006, 21:30
indígena | 02/02/2006, 10:38
ARA VA DE BO | 02/02/2006, 12:27
Futuro combatiente del Islam. | 13/02/2006, 14:40
| « | Agost 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Re: blog de notes 14: Els nins de la LLengua
Fabián | 01/02/2006, 18:50